Olga Pericet com Rocío Molina (La capitana) són artistes que neixen del flamenc i tenen curiositat per anar més enllà. Són dones fortes, valentes i amb una inacabable curiositat. Sobta que totes dues hagin volgut indagar des del món mitificat de Carmen Amaya, probablement una altra dona avançada al seu temps, que va trencar les primeres regles d'or d'un flamenc que era encara més canònic que l'actual. Com ara, que una bailaora dugués pantalons, per citar-ne un de ben gràfic.
Tot i l'escàndol dels espectadors del flamenc més pur, Pericet defensa un camí nou, en el que ella s'hi vol sentir lliure. Parla el llenguatge dels pares, dels mestres, però prova d'inserir-hi nous vocables que adeqüin el discurs primitiu a una escena mes ambigua, que flirteja amb les altres disciplines artístiques. En aquest sentit, destaca que al costat dels cantaores d'arrel també hi hagi un quartet líric. O que , a la percussió a més de la caixa habitual, també hi hagi un gong o platerets. Molina juga sovint amb les frases musicals i rítmiques que van sumant capes de complexitat a l'escenari. Pericet, s'ha refugiat en una dramatúrgia simple (la de voler veure La Terra des de l'espai , la de voler comprendre Amaya des d'una certa distància, provant de desempallegar-se de la veu subjectiva dels que la van conèixer. La coreografia orbita al voltant del sol, en uns moviments el·líptics que evoquen al Set of Sets de Guy Nader i Maria Campos.
Com Joan Brossa , que sovint se'l situa en una estanteria més amable del que ells voldrien ser, els artistes que ara despunten tenen ganes de conèixer i d'involucrar-se, des de la seva òptica personal; volen donar una nova mirada a la referència del personatge. Amb Brossa hi ha múltiples exemples: CaboSanRoque (No em va fer Joan Brossa) o Jordi Oriol (Esquerdes, Parracs Enderrocs). És bo que sigui així, perquè es garanteix una línia de continuïtat, perquè es manté la transmissió, dècades enllà, del que van implantar els pares artístics.
Un cuerpo infinito té un principi i un final inapel·lables. Primer, amb un una Pericet que reprodueix Amaya per frames, com entretallada. I finalment, quan ella dialoga amb el so de Los Tarantos en els moments que ballava Amaya. És un quadre que té un altre instant absorbent, que el precedeix: un solo de guitarra de gran profunditat i que connecta sense res més. Potser, en el cas d'aquesta coreografia, Pericet ha de saber destriar, no insistir en les troballes si no deixar-les apuntades i anar a per un altre cas (si n' hi ha). Jugar a dialogar entre flamenc i trompeta és una bona troballa, per exemple, però cansa massa la seva repetició, si no evoluciona en el codi. També sona excessiva la mixtura entre banda de jazz i flamenc. És molt probable que la trobada de Carmen Amaya amb els nous ritmes de Nova York es produïssin però això no justifica una escena tant llarga. No per tenir un repartiment ampli d'intèrprets ha d'obligar a estirar l'obra perquè tothom tingui el seu moment de glòria. Cada pal té el seu ritme i ha de saber retenir la intensitat. També un espectacle ha de ser curós. A vegades la generositat mal entesa, pot tapar aquesta sorprenent mixtura que Pericet ha lograt orbitant per la gran Carmen Amaya.
