En homenatge a Carles Santos, traspassat fa poc, un seguit d’artistes que van tenir la sort de treballar amb ell ens tornen alguns dels passatges teatrals ideats pel mestre. Escenes memorables, en memòria del geni desaparegut.
Va ser una festa esclatant. Sovint còmica i dringadissa, rememorant passatges ben sonors i surrealistes de Carles Santos, l'amfitrió d'aquella festa sorpresa, que no hi va poder asisstir per raons òbvies. Les escenes, puntuals, més foques, intrigants, que arraconaven les petites dosis de dolor, de buit per aquesta absència, donaven ritme i contrast a aquest Un Santos (sense Santos). L'univers d'aquest artista, sense que ningú gosés tocar el piano, l'arma predilecta del músic des d'on abordava la plàstica, el moviment i la textualitat (entesa com un joc d'embarbussaments somnors que pel seu significat o discurs). Hi va haver el cant profund de Lieder Càmera (amb qui faria una amplíssima gira de La pantera imperial). Però també el silenci infinit de Cesc Gelabert, la presència discreta de Sol Picó o Àngels Margarit. L'exabrupte inicial de Mònica Lopez. El combat de rèpliques entre Pep Cortés i Frances Orella. El joc còmic en contra el sí bemoll d'Anna Ycobalzeta. Al costat del duet de les Schneider. I md'un sextext còmic liderat per Jordi Molina. Toni Comas, tenor talismà de Santos, va limitar-se a escombrar sabates, prosceni avall, tot cantant una ària. I desapareixent pel mateix forat ingrat de la història.
Ningú va gosar fer sonar el piano. En tot cas, sí que hi va haver un darrer esclat. Com si algú el fes retronar des del més enllà. Mentre la llum zenital a les tecles, recordava la raó per la qual els 40 amics s'havien congregat aquell vespre dalt de l'escena (i uns altres 700 els seguien al mil·límetre, des de la platea): Carlos Santos. La peça, ideada i cosida per Montse Colomé i Anna Llopart, dues còmplices del director i músic en tota la seva trajectòria, va tenir molt poc de funeral artístic, i molt d'espectacle. Com aquella festa sorpresa que li van preprar als 70 anys a l'Espai Lliure però, ara, sens aquella intimitat. L'esperit festiu, provocador, de negar-se a cap paràmetre (ni el del pentagrama ni el de la moral castradora) era el de Santos. El que ja no hi és, però tothom se'l va sentir íntimament present.
