Àfrica Alonso Bada s'inspira en fets reals per escriure una peça necessàriament íntima sobre l'amor prohibit de dues profesores d'una escola durant el franquisme. Ella mateixa interpreta Isabel la professora d'història, positiva, nerviosa, amb ganes d'agradar Carmen, la professora de literatura (Júlia Jové). L'època triada fa que els dos personatges es relacionin en castellà. Però quan l'emoció, l'amor, es dispara flueix el català de les catacumbes. La llengua, quasi tant mal vista com l'amor entre dues noies durant el franquisme, esdevè un codi emocional. Isabel s'ha desentès de la família i respira el seu amor per les dones en secret, i amb molta paciència. Carmen s'hi deixa seduir però el pes de la família la distancia i li provocarà un dany psíquic irreparable.
El musical és honest i molt senzill. Amb una dramatúrgia i un espai escènic austers que, segurament, respiraran molt millor en espais de petit format. També és cert que l'assistència del públic demostra que hi ha interès a conèixer aquest treball els dilluns al Condal. La simplicitat es demostra també amb la partitura que reescriu una frase musical amb diferent profunditat, servint-se del violoncel de Marta Pons i les guitarres de Cèlia Varón. Per exemple, emergeix la guitarra elèctrica i els riffs en els moments d'atacs de pànic de Carmen, conseqüència d'un tractament agressiu per evitar el lesbianisme. L'estigma social, que no afluixa, les amaga en els marges i les arracona. El seu dolor se suavitza amb la balada que funciona quasi de cura i que ressona a la Oreja de Van Gogh i al Mecano amb menys sintetitzadors (Mujer contra mujer). La catifa al costat de la taulta del telèfon és el lloc on elles s'escolten i refermen la seva relació. És un amor tendre que voldrien compartir i no els hi deixen. El musical comença amb la cita "Todas las historias empiezan con una luz tímida". El muntatge demostra que totes les històries poden ser diferents i que no és just marginar-les a llocs tèrbols i que es pot donar escalf, sense escarafalls, abraçant la timidesa (com qui s'estira les faldilles i se les agafa amb el desig d'abraçar la noia del davant que s'estima, però que no correspon fer-ho visible ni a l'escola, ni al carrer). Només es pot disfressar d'una amistat a la pastisseria i al parc, i encara vigilant molt que el frec a frec no doni pistes als guardians d'una moral castradora.
