Una llum tímida

Teatre | Musical

informació obra



Direcció:
Marilia Samper
Interpretació musical:
Laura Masferrer, Andrea Puig Doria
Composició musical:
Andrea Puig Doria, Àfrica Alonso
Direcció Musical:
Andrea Puig Doria
Autoria:
Àfrica Alonso
Intèrprets:
Àfrica Alonso, Julia Jové
Sinopsi:

Isabel és una jove professora d’història d’una escola de Barcelona durant els anys del franquisme a Espanya i està profundament enamorada de Carmen, la professora de literatura. Sense voler però sense poder evitar-ho, neix una història d’amor entre elles dues que semblarà haver-se d’acabar quan la família de Carmen, de pensament fortament conservador, l’obliga a internar-se a un hospital de malalts psíquics per curar-se d’aquest amor per Isabel que no pot ser i que no està ben vist. Temps després, Carmen retorna a casa amb Isabel, deixant família, hospital i feina enrere, havent d’enfrontar-se ara a les seqüeles que els electro-shocks que ha estat rebent a l’hospital li estan causant. Isabel intentarà ajudar-la a sobreviure fins les últimes conseqüències. 

 Un projecte escènic de la Cicatriz 

La peça és una producció de La Cicatriz i òpera prima d’Àfrica Alonso i Andrea Puig. Només s’utilitzen les dues mirades, la de les protagonistes i la de les autores, per parlar d’un context, i per mostrar les dificultats, encara vigents, que comporta ser diferent i estimar diferent dins la nostra societat. És una bombolla d’intimitat que acull a dins les dues actrius i també al públic, amb una proximitat i complicitat màximes. 

La música original és una peça clau que, lluny de la pretensió d’acostar l’obra a un estil musical, en vol proposar un de diferent i propi, fent servir tan sols una guitarra i un violoncel per transmetre necessitats, dubtes i adéus de les personatges. 

Primer treball teatral de la Cia. La Cicatriz, que explica la història de dues dones lesbianes durant la dictadura franquista 

Crítica: Una llum tímida

18/11/2022

Cant a les diferent llums tèrboles i tímides

per Jordi Bordes

Àfrica Alonso Bada s'inspira en fets reals per escriure una peça necessàriament íntima sobre l'amor prohibit de dues profesores d'una escola durant el franquisme. Ella mateixa interpreta Isabel la professora d'història, positiva, nerviosa, amb ganes d'agradar Carmen, la professora de literatura (Júlia Jové). L'època triada fa que els dos personatges es relacionin en castellà. Però quan l'emoció, l'amor, es dispara flueix el català de les catacumbes. La llengua, quasi tant mal vista com l'amor entre dues noies durant el franquisme, esdevè un codi emocional. Isabel s'ha desentès de la família i respira el seu amor per les dones en secret, i amb molta paciència. Carmen s'hi deixa seduir però el pes de la família la distancia i li provocarà un dany psíquic irreparable.

El musical és honest i molt senzill. Amb una dramatúrgia i un espai escènic austers que, segurament, respiraran molt millor en espais de petit format. També és cert que l'assistència del públic demostra que hi ha interès a conèixer aquest treball els dilluns al Condal. La simplicitat es demostra també amb la partitura que reescriu una frase musical amb diferent profunditat, servint-se del violoncel de Marta Pons i les guitarres de Cèlia Varón. Per exemple, emergeix la guitarra elèctrica i els riffs en els moments d'atacs de pànic de Carmen, conseqüència d'un tractament agressiu per evitar el lesbianisme. L'estigma social, que no afluixa, les amaga en els marges i les arracona. El seu dolor se suavitza amb la balada que funciona quasi de cura i que ressona a la Oreja de Van Gogh i al Mecano amb menys sintetitzadors (Mujer contra mujer). La catifa al costat de la taulta del telèfon és el lloc on elles s'escolten i refermen la seva relació. És un amor tendre que voldrien compartir i no els hi deixen. El musical comença amb la cita "Todas las historias empiezan con una luz tímida". El muntatge demostra que totes les històries poden ser diferents i que no és just marginar-les a llocs tèrbols i que es pot donar escalf, sense escarafalls, abraçant la timidesa (com qui s'estira les faldilles i se les agafa amb el desig d'abraçar la noia del davant que s'estima, però que no correspon fer-ho visible ni a l'escola, ni al carrer). Només es pot disfressar d'una amistat a la pastisseria i al parc, i encara vigilant molt que el frec a frec no doni pistes als guardians d'una moral castradora.