Els Malnascuts es van atrevir a reconstruir La Casa de Bernarda Alba sense actors, ni tant sols text. En realitat, sí que hi ha presència escènica (tot i que molt neutre) i necessiten aferrar-se a una història molt ancestral per poder especualr amb la imatge i el so. Es tracta d'un suggerent laboratori teatral que investiga des de la falta d'elements cabdals en la majoria de les dramatúrgies.
Peter Brook defineix teatre com l'acció d'algú que transita per l'escena i algú que ho mira. Brook li treu el pes de la trama, la psicologia del que reacciona a un fet, però no pot eliminar l'acció actoral. Els Malnascuts miren de transformar aquest algú amb alguna cosa, un element escènic, que interactua amb la música, amb la il·luminació. Els intèrprets, doncs, assumeixen un paper pràcticament tècnic (a excepció de les aparicions hipnòtiques de les que podrien ser Angustias, al principi, i Adela, en un cant que desemboca a un final ben explícit).
La interpretació del moment i de les raons psicològiques de Bernarda alba, de Poncia o de les cinc germanes són massa obertes. No hi ha manera d'articular un mapa que permeti identificar-les. Sí que hi ha notables troballes. Com el pas del temps a partir d'una il·luminació que va enfocant des de diferents angles (des de l'Est a l'Oest) la taula de fruites. És un treball similar al que David Espinosa practica darrerament a partir dels seus artilugis (Mi gran obra, Much do about nothing...) fent que, al final, siguin els propis espectadors els que manuipulin el so i les llums per poder construir móns personals, que s'allunyen dels referents universals (sigui l'òpera, Shakespeare o el Quixot, per citar tres exemples).
El públic Una obra sense actors, al final, intervé en l'escena (no mira, si no que s'hi barreja). Celebra un brindis amarg (en realitat, el poble només intervé per a certificar el pes de la tradició, l'obligació de guardar dol durant 8 anys per la mort del padrastre), podent degustar les fruites verges, obertes (magranes, llinones, taronges) o per a deglutir senceres pomes, mandarines, raïm... Aquesta safata de fruits saborosos s'estrunca amb un cant estrany, hipnótic, líric i un cop final que esdevé l'element més entenedor perquè se'l vincula a una imatgeria popular.
Els Malnascuts (o la seva evolució professionalitzada) són irrreverents per definició. Han de ser-ho. Són els que millor poden trencar les convencions més clàssiques. Ho fan, habitualment, canviant-les pels seus referents (amb el manga, les sèries o els dibuioxos infantils de fa quatre dies). Ho van fer amb Wohnwaguen, o amb Like si lloras. En aquesta ocasió, els seus referents (a excepció de la banda sonora) s'han bandejat. D'Els Malnascuts se'ls esperaria que construitien una Bernarda Alba postdramàtica.Però han acabat obviant (o costa trobar-la) la mare opressora. I sobretot, la sensació d'olla a pressió, de joventut fresca i vital sense escapatòria.
