El primer espectacle que ha servit per obrir la gala dels Premis Zirkòlika i que, posteriorment, fa temporada presenta un circ correcte, que no sorprèn. La peça compta, això sí, amb una juganera composició musical ben espontània. I amb unes imatges molt editades de diferents estacions dels metros d'arreu del món. es pot reconèixer les estacions del Clot (L1) i del Drassanes (L3) de Barcelona,però també la del subway de Nova York, per exemple. El vídeo té la delicadesa d'entrar en loop mentre s'executa un exercici acrobàtic, per no retar focus a l'actuació en directe. I de trobar mil formes i punts de vista, amb molts primers plans que alternen contrapicats, exposicions fixes, túnels que agafen corbes i projecten una perspectiva subjectiva...
És a partir d'aquestes imatges que es construeix l'excusa dramatúrgica: l'encanteri que rep un clown reconvertit en personal de neteja (com faria el Tricicle al gag d'Exit, a l'actual Hits). Aquest personatge, (que recorda prou un Charlot), prova de celebrar el seu aniversari en solitari (com aquell Mr Bean) i, de sobte de dins la seva taquilla s'encén una llum se l’emporta, com si fos Alícia al país de les meravelles. Entra en una mena de forat negre que porta a noves dimensions com a 4 d'òptic. Aquest és un espai idoni per als jocs amb la gravetat dels acròbates (baixant de la corda, movent mocadors amb els peus i les mans alhora o fent voleiar maces). Són números que, fins al notable mà a mà final (amb un enginyós inici fent veure que hi ha una aglomeració dins de les andanes o en un vagó del metro) passen massa linealment, sense massa sorpreses, tot i la dificultat tècnica (com ara el rebot de pilotes). Els artistes que dominen en cada especialitat, excedeixen en gesticulació. Sense girs, ni sorpreses (l'argument és prou previsible) la peça acaba destacant pels complements musical i el video i no pel circ que els convoca.
