Lluny de la idea que normalment tenim d’una casa: una instal·lació de llums de neó sospesa i una muntanya de terra en un racó presideixen un escenari gairebé buit. Per al coreògraf francès Christian Rizzo hi ha molts tipus de casa, aquelles que podem construir, les que ens trobem, les que deixem. Una casa no cal ni que sigui un edifici, tant pot ser un espai concret com un de mental. Estrenada al març, Une maison és l’última creació de Rizzo, que des del 2015 dirigeix l’Institut Coreogràfic Internacional – CCN de Montpeller, un espectacle en el que compta amb catorze ballarins de diferents edats –el més veterà és el ballarí i coreògraf català Lluís Ayet, de 61 anys– per mostrar com una comunitat de cossos, un grup d’individus vestits de negre, que aprenen a fer-se una casa. El Mercat de les Flors, on anteriorment s’han pogut veure peces de Rizzo com D’à côté i D’après une histoire vraie, presenta fins avui diumenge aquest espectacle, que també ha coproduït.
L’arrencada és lenta. Rizzo es pren el seu temps en situar-nos en aquest llenç enigmàtic i fantasmagòric. Primer ens presenta un individu amb una màscara que amb les mans als malucs va girant com si volgués seguir les línies dels tubs de neó. Quan comença a sonar la música l’espectacle t’atrapa tots els sentits, com si de cop i volta ens segrestés la imaginació. Pénélope Michel i Nicolas Devos (Cercueil/ puce Moment) han creat una partitura electrònica que et submergeix profundament en l’espai. Des de l’inici, Une maison es construeix des de la dualitat: neons/muntanya de terra o individu/grup, tant a través de la coreografia com de l’escenografia. No es podria entendre l’escenografia sense la coreografia i a la inversa, i és que el coreògraf també firma el disseny de tots aquests elements. De fet, Christian Rizzo (Cannes, 1965) va començar la seva trajectòria com artista dissenyant roba i fundant una banda de rock, però a partir dels anys noranta es va dedicar de ple a l’escena i en concret a la dansa. És per això, que els seus espectacles són sobretot experiències plàstiques que dialoguen amb la música on la dansa ho enganxa tot.
Apareixen els ballarins com en gota a gota. Es mouen i ocupen l’espai sense mostrar emocions, ara bé la partitura coreogràfica que entrellaça escenes constantment destil·la una gran vitalitat que desperta les ganes de conviure. Es formen duets a l’uníson, grups de ballarins es converteixen en masses amorfes. Es troben, s’abracen, es separen sense mostrar ni un bri d’emoció, però malgrat l’aparença freda i abstracta sorgeixen micro-narratives sobre la construcció d’una comunitat, una casa, una llar.
Cap a la meitat de la peça, una llum il·lumina la muntanya de terra. En l’escenari gairebé desert un ballarí s’enfila a la muntanya i amb una pala comença a escampar la terra. Els ballarins retornen a l’escenari, ara vestits de colors diferents, mentre continua la pluja. El camp marró contrasta amb les coloraines de les camises, jerseis i bruses. Ara el sentit de comunitat queda ben palès. L’estructura coreogràfica s’emmiralla amb la de la primera part, però a poc a poc es transforma en un ritual estrany i inquietant quan els ballarins van apareixent amb caps de cavall, de dimoni o de mico. Juganers, s’agafen de les mans i fan un semi-cercle propulsats pel ritme captivant de la música. Et voilà! Ja tenen casa! Se’n van anant i al vell mig de l’escenari apareix un fantasma –que sembla tret de Scooby Doo. Malgrat la imatge final que trenca amb una dosi alta de literalitat amb l’estètica de l’espectacle; Rizzo emociona amb la seva construcció arquitectònica amarada de reflexions sobre què és una casa, sobre els que hi conviuen en el present, els que encara no hi són i els que ens han deixat. Une maison fa venir unes ganes tremendes de conviure.
