Várvara

Dansa

informació obra


Coreografia:
Bárbara Sánchez
Companyia:
Bárbara Sánchez
Intèrprets:
Bárbara Sánchez
Sinopsi:

La coreografia proposa un apropament feminista a l'arquetip`cristià de Maria Magdalena. Bárbara Sánchez parteix de llocs aparentment tan diferents com la cultura valenciana del ‘bacalao’ i la idea mística de l’èxtasi i encarna la figura de La Gran Amant. Com en tota pràctica mística, l’objectiu aquí és la unió, la disolució definitiva de la distància. Ja no queda espai per a la ironia, el sarcasme i encara menys per a l’autorreferència. Maria Magdalena és la boja exemplar, capaç de buidar-se per encarnar a l’Estimat, capaç de destrossar qualsevol institució patriarcal per afirmar el seu Amor Infinit. Ella parla directament amb els seu Amo, escollit lliurement. No hi ha distàncies ni intermediaris que valguin. Davant la imposició capitalista d’un model de dona privilegiada blanca que es pot permetre dedicar els seus esforços a observar-se a ella mateixa, Ella porta a terme un desallotjament radical, una baixada conscient i desitjada als enderrocs del món, a aquell lloc des d’on regna el seu Crist.

Jaime Conde Salazar




Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Várvara

22/12/2021

'Várvara' o la mística del bakalao

per Ana Prieto Nadal

La ballarina, coreògrafa i directora sevillana Bárbara Sánchez –també dramaturga, aquí en col·laboració amb Jaime Conde-Salazar– es converteix en una mística Várvara al ritme de música bakalao, entre espasmòdiques intermitències lumíniques i la recurrència –alternada– al rapte dansístic i a la paraula extàtica. 

Várvara barreja la lletra d'una cançó de l'ambient bakalaero amb versos de la mística amorosa. És una pilot que espera coordenades –“Abróchense el cinturón”– i exhorta Déu a desfermar la seva glòria. Després el seu cos, guarnit amb cadenes –i mitjons fins als genolls–, s'abandona com un titella a un moviment dictat per una instància superior, al servei de quelcom que l'excedeix. La performer passarà pels avatars de la beata lliurada al baptisme de la fe, la guerrera que branda el crucifix com una espasa i l'alienada que bada la boca en un rictus contrafet i engarrota les mans com si no pogués resistir la gràcia de Déu.

Enfilada al púlpit-tarima, la creadora acudeix a la paraula d'autors ben diversos –el Tres veces loca de Marifé de Triana, les Canciones del Alma de San Juan de la Cruz, un sonet de Rafael de León, “más espina que flor”, algun esgarip místic d'Angélica Liddell– i completa les seqüències afegint-hi frases de collita pròpia. Com és possible que no estiguem totes boges d'amor?– crida, transfigurada. Tan aviat és una DJ totpoderosa com una possessa que busca la llum o les tenebres amb una desesperació vertical, tot estrafent el timbre de la veu per demanar-li a Jesús “la fiesta de tu guerra espiritual”.

Amb un performativitat mística i feminista, Bárbara Sánchez explora la figura de Maria Magdalena i executa un personatge extrem que busca l'amor amb el furor dement dels marginats fins a esdevenir la viva imatge del terror. Lluny d'observar-se a si mateixa, aquesta “puta santa” es dissol en l'ésser estimat, en un desallotjament radical del jo i una davallada vers l'anorreament psíquic. La seva litúrgia només tolera la celebració.


Article publicat a Núvol el 22 de desembre de 2021. Festival Indisciplinats

L'enllaç a Youtube no està disponible.