Versos que anidan. Festival elPetit

Familiar

informació obra


Sinopsi:


Versos que anidan és una instal·lació poètica on les paraules es transformen i traspassen les fronteres dels espais convencionals. Constitueix una expansió de la literatura des del seu mitjà escrit i oral al camp espacial, visual, corpori i sonor.

Els poemes surten al pas del caminant per oferir-li una experiència efímera i convidar-lo a submergir-se en un territori més enllà del context que usualment anomenem poesia.

Convertits en petites aus, els poemes alcen el vol per migrar més enllà del paper, es refugien en petites “cases-niu” i trinen els seus versos a tot aquell que es vulgui acostar.

El contingut sonor dels nius està integrat per un total de 30 poemes d'autores i autors diversos als quals han prestat la veu altres actors, actrius, narradores, periodistes, educadores, poetes, amics...

On cadascú ha plasmat la seva interpretació personal de la paraula escrita. Així mateix, cada veu està acompanyada per una peça sonora que complementa i acompanya el contingut poètic. Espais sonors suggerents que transporten l'espectador més enllà de les paraules

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Versos que anidan. Festival elPetit

12/11/2023

Alliberar les esperances, confluir en una casa comuna

per Jordi Bordes

El repte del festival elPetit és majúscul. Proven de traslladar versos, imatges, desigs de persones internes en un centre penitenciari a les orelles de fills i pares anònims. Un arbre recull les veus en petites casetes d'ocells en què hi ha un petit diorama familiar i, sota, el trinar vulnerable de la persona declarada culpable en un judici. 

Certament, el pensament d'un pare al seu fill (que només el mira atentament, sense encara entendre el sentit de les paraules però molt receptiu al to amb què ho diu) necessita dir-se en la intimitat d'una llar. Potser es pot traslladar a l'escriptori d'una cel·la, però és perillós alliberar-ho als quatre vents. Per això, el xiuxiueig de les casetes és tant apropiat i tendre. 

En realitat, el poema en àrab egipci de ("Tota la vida he estat al mar"), el reconeixement de la criatura com l'esperança de Belkhir, està adreçat més als pares (que poden entendre aquestes coordenades que a les criatures). La canalla, per la seva banda, els hi agrada seure, mirar llibres i jugar amb les caixes com si fos un vehicle amb tracció paterna. I que les casetes pendulin penjades d'una corda, sense que doni un cop a ningú. Són veus necessàries per trencar murs. Sobretot són testimonis i marques en l'ànima de persones ferides, amputades de llibertat que reordenen prioritats a partir d'aquesta sensible experiència.

Segurament, la caseta que recull millor la intenció de Baychimo tetro és la reaci col3l3ctiuva on cada intern pronuncia el seu primer recod amb el seu nadó. Son frases curtes que projecten records al qui la pronuncia però tambe als que l'escolten; transporten la paternitat/ maternitat a una casa comuna: em patitza amb un col ·lectiu que sovint és vist com una amenaça (pitjor encara) evitat per a no gaudir d'una vida sense ensurts ni remordiments de consciència. L'expriència de la paternitat, en realitat, ens agermana i el piolar d'aquestes casetes no fan més que deixar rastre, sense pretendre imposar res.