Posar unes casetes de fusta penjades amb l'esperança que tota mena d'ocells hi facin niu. Com l'aventura del Poeta de guàrdia, aquesta instal·lació pretén popularitzar el vers, aquest cop a partir d'unes casetes tunejades seguint la inspiració del que insinua la poesia. La tria contempla autors ben diversos (de Michael Ende i Luís Cernuda a Gloria fuerte i Alejandra Pizarnik) incorporant veus catalans des de Martí i Pol a Joana Raspall, Joan Brossa, o Maria Auirèlia Capmany. Com amb les casetes d'ocells hi ha dies formes de contemplació, admirant el cant dels versos tot ullant pel forat de la caseta, o bé, quedar-se a distància contemplant com els mateixos espectadors espigolen de caseta en cadets, com insectes saltant de flor en flor, quan pol·linitzen en primavera despreocupadament.
Aquesta mateixa companyia va fer per al festivalPetit unes peces inspirades en allò que els interns de presons volien explicar als seus fills. Dins d'una cel·la, com si fos una gàbia es desitja molt més el vol lliure de l'ocell, també despreocupadament. Llegiu, a sota.
Crònica del 12 de novembre del 2023. Festival Elpetit
El repte del festival elPetit és majúscul. Proven de traslladar versos, imatges, desigs de persones internes en un centre penitenciari a les orelles de fills i pares anònims. Un arbre recull les veus en petites casetes d'ocells en què hi ha un petit diorama familiar i, sota, el trinar vulnerable de la persona declarada culpable en un judici.
Certament, el pensament d'un pare al seu fill (que només el mira atentament, sense encara entendre el sentit de les paraules però molt receptiu al to amb què ho diu) necessita dir-se en la intimitat d'una llar. Potser es pot traslladar a l'escriptori d'una cel·la, però és perillós alliberar-ho als quatre vents. Per això, el xiuxiueig de les casetes és tant apropiat i tendre.
En realitat, el poema en àrab egipci de ("Tota la vida he estat al mar"), el reconeixement de la criatura com l'esperança de Belkhir, està adreçat més als pares (que poden entendre aquestes coordenades que a les criatures). La canalla, per la seva banda, els hi agrada seure, mirar llibres i jugar amb les caixes com si fos un vehicle amb tracció paterna. I que les casetes pendulin penjades d'una corda, sense que doni un cop a ningú. Són veus necessàries per trencar murs. Sobretot són testimonis i marques en l'ànima de persones ferides, amputades de llibertat que reordenen prioritats a partir d'aquesta sensible experiència.
Segurament, la caseta que recull millor la intenció de Baychimo tetro és la reaci col3l3ctiuva on cada intern pronuncia el seu primer recod amb el seu nadó. Son frases curtes que projecten records al qui la pronuncia però tambe als que l'escolten; transporten la paternitat/ maternitat a una casa comuna: em patitza amb un col ·lectiu que sovint és vist com una amenaça (pitjor encara) evitat per a no gaudir d'una vida sense ensurts ni remordiments de consciència. L'expriència de la paternitat, en realitat, ens agermana i el piolar d'aquestes casetes no fan més que deixar rastre, sense pretendre imposar res.
