Vine, si vols

Teatre | Musical

informació obra


Intèrprets:
Enric Casasses (veu), Feliu Gasull (guitarra)
Producció:
El Còrrec de la Rabiosa
Sinopsi:

La sala Josep Palau i Fabre de La Seca s’estrena com a espai de cabaret literari, on les arts escèniques més alternatives i transversals hi tindran lloc, i ho fa amb un espectacle molt especial.

Es tracta de Vine, si vols, un recital poètic amb els versos i la veu d’Enric Casasses i Feliu Gasull a la guitarra. Així, els versos que engega a pasturar el poeta s’entreteixeixen amb les notes que fa espetegar Gasull a la guitarra. La combinació del parlar amb la música va agafant formes diferents, des de solos de cada un d’ells dos fins a duets fet expressament de l’un per l’altre i viceversa, i s’hi desplega tota una revisió del món.

Vine, si vols és un “viatge d’anada per totes les províncies de l’ésser i el desésser”, les quals estan “en estat de rebel·lió” i “no s’han deixat prou vèncer”, segons Casasses.

Crítica: Vine, si vols

14/01/2014

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Joaquim Armengol

En aquest país deliciós i tan ple de fantasmes i teatres, de tant en tant, en alguna sala com ara pugui ser la de Josep Palau i Fabre a la Seca Espai Brossa hi transiten alguns éssers encara amb prou capacitat de demostrar que les aus fan ous; de sorprendre, vaja! Són maneres de fer tan eclèctiques i agafades pels pèls que conviden a l’irrefrenable impuls de deixar-s’hi caure. En singular, em penso que tant se’ls en fot. Simplement et diuen: Vine, si vols! Aquests senyors enjogassats, i que posen els peus de forma temerària damunt d’un escenari de cerilla són, l’Enric Casasses, poetàs satíric insubornable; i en Feliu Gasull, mestre de la guitarra i compàs d’ultrasons inimaginables. La complicitat lírico-bèlica-musical d’aquesta història que ens ofereixen, una mena de..., de què?! No sé pas, perquè allò té fusta de novella poetitzada autobiogràfica o d’una mena d’obra de teatre embastada de versos. Performance, potser? No se sap ben bé qui és el protagonista allí dins, ni què desvetlla l’entusiasme eufòric, però si als deu minuts un es pregunta què hi fa allà, als trenta ja no desitja ser enlloc més! Els bisos que el públic obliga a fer a aquest parell d’homes desviats pels carrerons del món artístic només certifica que la poesia i la música són germanes de l’esperit i l’humor. L’humor, cal dir-ho, també rau en els pantalons i el barret cullera grunge d’en Casasses. Vull dir que els que tingueu ànsia d’alguna o totes aquestes coses, ja sabeu on us la saciaran!