Albert Tola resol la seva trilogia sobre violència i joventut (després de Niño fósil i de Los niños de Morelia) amb un personatge assassinat a sang freda, però amb un toc còmic quasi clownesc. Aquest gir demostra una habilitat per navegar en aquesta trilogia,per definició, fosca i desesperada. I, tot i la impertinència del personatge que mira al públic advertint que l'autor i director ja no té massa res a dir i que li fa parlar a ell sobre el seu testimoni tràgic, això no treu que la peça sigui profunda, dura i que commogui. A tothom.
En realitat, aquest Vino lunar és un díptic que confon valents amb covards, víctimes amb botxins en dues escenes que, pràcticament no dialoguen entre elles. En la primera, qui parla és un soldat fent guàrdia mig boig de tant mort inútil. Planteja si té sentit seguir vivint i perpetrant mort per la seva trinxera. Tola torna a una guerra abstracta, potser futurista, com aquella societat carregada d'amenaça i violenta per supervivència (Yes, potser). La soledat del soldat porta a voler-se comunicar amb una víctima que jeu enmig del sorral, esperant que una tempesta l'esborri. Una negror absoluta, exposada amb un punt dramatúrgic de pel·li de dissabte a la tarda patriòtica, que li treu un punt de transcendència.
També trenca el sentit dramàtic, l'aparició del jove inexpert que accepta explicar el seu testimoni, un anònim més mort i enterrat a les cunetes. La seva aparent espontaneïtat podria sembla que restés dolor al seu passatge però, en realitat permet establir una identificació íntima immediata i, tot seguit, patir per la seva peripècia. Tot i que es respira el final de la Guerra Civil Espanyola, ell esdevè un testimoni d'innocent de qualsevol guerra, sigui militar, o no. Perquè, les guerres no només es realitzen amb armes i trinxeres. La mirada d'Albert Tola segueix sent d'igual de contundent però aquest condiment de metateatralitat pirandelliana, desarma al propi autor i commou, tant o més, que els de totes les altres víctimes. Què és més tràgic morir per una traïció amagada durant generacions o amb un somriure del que no comprèn quin destí tant estúpid s'ha trobat interpretant? Aplaudiments sincers.
