Son tretze temes musicals. Van ser composats al llarg d’un ampli ventall cronològic que abasta des de l’any 1935 fins els nostres dies més recents. Tots ells els trobareu a la Playlist que Spotify i la companyia GRIP li dediquen a aquest espectacle. Però tots ells tenen més enllà de la seva varietat un nexe en comú: tots ells prioritzen la veu i la creativitat de la dona. Tots ells , doncs, han estat escollits per Jan Martens amb l’objectiu, segons les seves pròpies paraules, “d’aprofundir en la història de la música i veure si puc posar en primer pla una varietat de veus desconegudes ,prenent-me el terme “veu” al peu de la lletra. La partitura de l’obra estarà constituïda per obres en què la veu femenina té un paper destacat”. I aquesta partitura global es posa alhora al servei del que va deixar escrit Anne Carson al seu assaig “The Gender of Sound”, publicat l’any 1992. Deia llavors la Carson que “el silenci és el cosmos de la dona”, tot fent-se seves unes paraules escrites mil·lennis abans per Sòfocles. I tot vinculant aquest silenci amb “la monstruositat, el desordre i la mort” que el patriarcat ha intentat associar a la veu de la dona.
A partir del trencament d’aquest silenci forçat , Martens reuneix sis cossos ballarins de morfologia ben diversa al voltant d’una sòbria i gran tarima quadricular totalment negre. Després de presentar-se de forma conjunta davant dels seus corresponents micròfons en una escena inicial grupal ,marcada per la capacitat que té la veu a l’hora de transformar-se en instrument musical sense necessitat d’atorgar-li al seu so cap significat concret més enllà de les significacions que li podem donar al soroll que emeten les cordes vocals, aquests cossos es faran seva la tarima. Per moments, de forma col·lectiva. Però molt sovint, a títol individual. Deixant-se posseir per les atmosferes i els ritmes d’aquests temes musicals. Deixant-se arrossegar per cadències repetitives no exemptes alhora dels seus moments de paroxisme exaltat. Deixant-se empassar per la foscor de la tarima, mentre els seus companys coreogràfics deambulen més enllà dels límits marcats per l’entarimat i evolucionen sempre al seu voltant .I deixant-se també quan cal arrossegar pel so que surt des de l’interior d’unes vísceres es diria que situades més enllà de la carn del cos; unes vísceres invisibles que eructen allò sense nom que va més enllà del raciocini i el control. “Sometimes I Feel Like a Motherless Child”, exclama la veu de Ruby Elze des del tema tradicional més antic de tots els que integren aquesta Playlsit convertida en partitura. I és cert: de vegades aquests cossos semblen moure’s convulsament com si fossin nens neguitosos a la recerca d’una mare que els hi oferís aixopluc. Però en d’altres ocasions, semblen per contra marcar territori des de la seva orgullosa solitud. Això, abans de integrar-se en aquests moments grupals que, en qualsevol cas, sovint tampoc ho son tant com sembla, perquè també sovint cada cos sembla portar la seva pròpia dinàmica. I deixant també de banda el moment "Bella Ciao” , el moment en el qual l’espectacle oblida la premissa de les veus desconegudes i actua de forma més coral al servei de la seva vesant més reivindicativa.
Cal dir que la força d’aquestes interpretacions i la intensitat d’aquests cossos queda un xic minvada per un temps d’execució massa dilatat. A l’espectacle li sobren uns quants minuts de metratge. I , d’altra banda, la seqüenciació repetitiva que sovint mostren aquests cossos quan evolucionen damunt la tarima, està mancada d’aquella capacitat hipnòtica que mostren els grans mestres de la repetició coreogràfica quan estan plenament inspirats. Malgrat tot, som davant un treball ple de rigor , coherència conceptual i excel·lència interpretativa; elements tots ells que sortirien guanyant amb una mica més de mesura dramatúrgica.
