Amebeu retorna a un teatre que mirar de trencar la distància i esdevenir una experiència per a l'espectador. La companyia, dirigida per Josep rodri, ja va fer un impactant Morir a Bagdad (que es recuperaria arran del Fòrum de les Cultures, al 2004) per denunciar les víctimes innocents de la guerra a l'Iraq. Ara hi torna amb una mirada als refugiats de Síria, però també als d'altres situacions o èpoques (com els exilitats catalans a Argerlèrs o els immigrants per raons econòmiques o culturals. No hi ha els taüts en els que escoltar possibles històries de mort inesperada. Hi ha retalls de vides anònimes que traginen maletes, pateixen les màfies i la incomprensió de les institucions europees i la por dels ciutadans que se senten amenaçats per una altra cultura o per una simple raó de col·lapse al mercat laboral i social. S'han fet múltiples versions sobre aquest cas. Probablement, el més reeixit va ser Migranland, d'Àlex Rigola en què els propis testimonis narraven en veu baix i en primera persona el seu testimoni, passat pel tamís dels viatges èpics grecs. Recentment, també s'ha treballat una peça sobre la immigració africana provant d'accedir a costes espanyoles com pot ser el cas de Mos Maiorum o Birdie. Per no parlar d ela trilogia de Kamchatka (amb Fugit com a colofó)
En aquesta ocasió, la companyia introdueix artistes dins del grup i aquests són els que representen els moments dramàtics (poca felicitat pot haver en un trànsit que ningú desitja). La vulnerabilitat del públic queda protegida en saber, des del quadre I, que tot passa a fregar del públic però que aquest només ira i no té espai a la reacció ni a una amenaça real (tot i el respecte que fan els representants de les màfies que donen ordres i abusen dels pobres refugiats). A Ferro colat (Fira tàrrega 2012), Amebeu presentava la vida dels treballadors d'una fàbrica com la de Cal Trepat. L'espectador transitava per aquella mena de quadres de la vida laboral (i dels breus moments d'esbarjo) sabent que no coincidien en èpoques. Ara, l'acció passa al mateix present. (de fet el final evoca a la nostra realitat, que també pot truncar-se per una exportació del conflicte que només es procura resoldre amb violència i molt poques mostres d'ajuda per part dels governants estatals i europeus (que no poden obligar a què es compleixi el que es va acordar). El resultat del treball permet, certament, una certa aproximació al seu cas per uns instants molt breus d'incertesa. Tot i que el codi teatral li confereix una distància que l'allunya de l'objectiu benintencionat de la companyia.
