Woolf. Natalia Jiménez

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Natalia Jiménez
Sinopsi:

A partir de l’obra de Virginia Woolf, especialment d’Una cambra pròpia, la coreògrafa planteja amb aquesta peça un autoretrat escènic, que construeix a partir de la complicitat que teixeix entre el so, la paraula, el gest i el moviment. A escena, la ballarina Natalia Jiménez i la pianista Jordina Millà ocupen i qüestionen el terreny abstracte d’allò que és reconeixible, predictible o identitari amb total llibertat.

Natàlia Jiménez crea les seves pròpies peces des de 2010. Forma part del Group LaBolsa (agrupació de creadors internacionals de la dansa que cerquen pràctiques performatives de creació en temps real), creadora d’un univers poètic a peces site-specific com AULA (en col·laboració amb l’autor teatral José Luis de Blas), Práctica en la frontera (amb el dramaturg Jorge Gallardo), i L_ENTES (amb la coreògrafa i ballarina Iris Heitzinger). Els seus treballs s’han presentat a espais com la Biennal de Lió, Mes de Danza, Festival Neo, Festival Grec o el MACBA, entre d’altres. Actualment és presidenta de l’Associació Andalusa de Dansa (PAD).

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Woolf. Natalia Jiménez

02/11/2022

Dansa i música destil·lades per parlar de Virginia Woolf

per Júlia Vernet Gaudes

A partir de l’obra de Virginia Woolf, especialment Una cambra pròpia de 1929 i el relat “La mort d’una arna”, les dues improvisadores comparteixen la cambra escènica per alliberar la seva creativitat artística i femenina. Es tracta d’una obra de maduresa per part de les dues creadores, que han sabut plasmar a través de la improvisació, la llibertat creativa que reivindicava Woolf per a les dones.

Trobo que la hibridació entre dansa i música estava molt ben reeixida, perquè cadascun dels llenguatges es desplegava per separat, però des d’un mateix concepte i una mateixa estètica, cosa que les permetia escoltar-se i dialogar l’una amb l’altra, tant la dansa amb la música com la música amb la dansa i ambdues alhora. En aquest sentit, la resta d’elements escènics eren bons acompanyants d’aquesta conversa: tant el vestuari (dissenyat per Gloria Trenadoi confeccionat per Marisa Gallardo) com l’espai escènic d’Ángela Lopezi la il·luminació d’Irene Cantero, que aconseguien un ambient d’intimitat i privadesa que recreava aquest espai propi que reivindicava Woolf, on arrecerar-se del món per escriure i crear lliurement. És cert, però, que es vacaure en una certa monotonia estètica, i que en més d’un moment s’hauria pogut acabar d’explorar el potencial dramatúrgic del joc que es produí entre la llum i l’escenografia.