L'artista Elena Córdoba va fer un salt al microscopi els dies de pandèmia. El primer resultat són els 24 prepudis, una instal·lació en què es prova de construrir un context, de fabular-lo a partir del que apareix al microscopi. Pot ser estàtic o mòbil. Pot recordar una llarga carretera en un desert o ser una preciosa forma geomètrica complexa, com la de la morera. Aquella imatge es completava també amb un so que hi dialogués. Va ser la fórmula de l'artista per fer-se petita, petita i entrar pel llacrimal (com la cançó Aniversari dels Manel). Plantejar-se un petit deliri que trasbalsés les normes mínimes socials. Des d'aquest estadi han construït el darrer salt mortal, un muntatge coreogràfic que se sobreposa un text oníric, unes imatges d'un contrast de postal, projeccions que completen el deliri subjectiu i una músic que travessa entre udols, esgarips i veu afinada. Y pareceremos árboles és, doncs, una intuïció vegetal.
Què passaria si fóssim plantes arrelades a terra? Què passaria si visquéssim des d'un estat més contemplatiu? com el de la mateixa Córdoba, que s'ho mira, il·luminada en un lateral de l'escena, mentre els companys ballen i es dessagnen d'emocions, sempre cuidant l'estètica, encara que brutegi: En el desig de ser arbres hi ha una part obligatòria de renúncia, de despullar-se, de despendre's del caràcter de persona i transformar-se en tronc que tot ho grava a l'escorça (des de l'amor d'una parella, als períodes de pluja o de sequera cícliques). No hi ha flors, no hi ha fruits, només hi ha una existència solitària, d'ermità, que contempla i es deixa zimbrejar pel destí dels vents. I que accepta caure amb els anys i passar a ser adob per a futures generacions... de, vés a saber, quin tipus de nova vegetació.
En el quadre hi travessa un alliberament (treure's la responsabilitat de menar el món) i alhora una mena de dolor per la pèrdua. El cos queda engolit pel tronc com aquella preciosa i fosca escriptura de Mercè Rodoreda a La mort i la primavera que també traslladaria al Quanta quanta guerra (tot i que advertint la guerra a partir de la destrucció que deixava pels camins). El treball de Córdoba s'hagués pogut vestir d'aquestes imatges que floten en el no temps de la literatura. A vegades, és bonic veure com persones de generacions diferents arriben a estadis similars a partir d'una recerca paral·lela. Què passaria si Córdoba hagués iniciat el trajecte dels 24 preludis acompanyada de Rodoreda? Els coneixement, com les arbredes, van per boscos. I es perd molta força reproduint quadres en similars condicions. Potser en totes dues hi ha la plenitud del surrealisme més fosc. Potser, si s'agafava drecera, s'hagués pogut pujar més amunt de la humanitat arbre i havier divisat molt millor la panoràmica de tot l'entorn.
