Un cop més, sort en tenim de les reposicions, de les reestrenes, que ens permeten recuperar obres a les quals teníem ganes però que se’ns havien escapat o que havien esgotat localitats. Sí, finalment he pogut veure el Yerma de Projecte Ingenu que s’havia estrenat el març al Teatre Akademia. Després de gaudir, i molt, amb el meravellós Romeu i Julieta que la companyia dirigida per Marc Chornet havia ofert a La Seca, i amb el precedent de les bones crítiques a aquesta versió del clàssic de Lorca, la il·lusió i les expectatives eren ben amunt. I no, no hi ha hagut decepció, més aviat el contrari. La felicitat és màxima després de veure la funció, i això no passa tan sovint com ens pensem.
D’entrada, si una cosa distingeix aquesta versió de Yerma, és la sensibilitat i la bellesa, gens impostades. De la mateixa manera com havien fet amb el Romeu i Julieta, hi ha un respecte màxim pel text, per la fidelitat al dramaturg. I si bé és evident que en tota adaptació o muntatge hi ha un alt grau d’interpretació i un munt de decisions que el director i la resta de la companyia han de prendre (ja que no són pas al cervell del creador), el cert és que els mínims canvis per contemporitzar la peça (el vestuari, l’ús puntual del telèfon mòbil, la festa “botellón”,…) no afecten l’important: la poètica prosa lorquiana ens arriba despullada d’impostacions, entenedora i amb tota la seva esplendor i bellesa.
Tot el grup d’intèrprets estan fantàstics, molt creïbles i propers, i al mateix temps juganers, transmetent que malgrat el drama de la història, per ells el teatre és un plaer, una manera d’expressar-se meravellosa. Però un especial aplaudiment mereix Alba José, que amb aquesta Yerma tendra, dolça, plena de matisos i expressivitat, firma una de les seves millors interpretacions, i és capaç de traslladar-nos l’evolució de la protagonista, de la il·lusió i alegria inicials a la frustració i buidor passant per la contradicció i el dolor. Repeteixo, tots estan magnífics, equilibrats, però aquesta versió de Yerma no seria possible sense el que ella aconsegueix. De mica en mica, com a espectadors anem assumint la seva tristor, la sequedat del seu interior, i ens arriba a commoure profundament.
Menció a part mereix el treball de Laura Clos i David Bofarull amb l’espai escènic i la il·luminació, respectivament. Fent de la senzillesa virtut (com han de fer totes les petites companyies amb els pocs recursos de què disposen), creen un espai màgic, viu, en què l’interior de la casa es fon amb les vinyes i en el que literalment veiem passar el pas del temps. Alhora, l’ús del suro com si fos terra possibilita metàfores magnífiques sobre un món interior que s’ensorra, i l’ús subtil de la il·luminació, amb l’afegit dels miralls i fins i tot les llanternes, aconsegueixen en cada moment el clima adequat, del drama a la intimitat passant a la festa nocturna i el ritu gairebé tribal. Preciós.
Ara sí, després de veure aquest meravellós Yerma puc certificar que aquesta jove colla d’entusiastes que són Projecte Ingenu ho han tornat a fer, i són ja a la llista de joves companyies amb una empenta i un futur prometedor. Caldrà seguir-los de ben a prop a partir d’ara.
