El traç coreogràfic d’Aina Alegre es mou entre allò ancestral i sofisticat. Tant podem intuir uns bots i girs que semblen trets dels balls de festa major, com una profunditat corporal sofisticadament contemporània. Afincada a França des de fa una bona colla d’anys, Alegre (1985) ha crescut com a ballarina i coreògrafa a París principalment, però ha mantingut un peu a Catalunya, on hem pogut anar seguint la seva evolució com artista. Des del gener del 2023 dirigeix el Centre Coreogràfic Nacional de Grenoble, en tàndem amb l’intèrpret Yannick Hugron. Fa uns dies, vaig tenir l’ocasió de parlar amb l’Aina per videotrucada sobre l’espectacle que ara presenta al Mercat de les Flors: This is not (an act of love and resistance), que ja es va poder veure en el marc del Grec 2023.
Clàudia Brufau: This is not (an act of love and resistance) és la peça de més gran format que has fet fins ara. Quan la vas començar a pensar i gestar?
Aina Alegre: Al voltant del 2016 ja tenia el títol i només tenia la intuïció que volia fer una peça gran o operàtica –jo utilitzo aquest terme. Tenia ganes de treballar amb un equip gran a l’escenari, de barrejar oficis, és a dir, utilitzar uns mitjans que mai m’havia atrevit a utilitzar. El títol el tenia, el tenia molt clar, no sabia ni què volia dir, però després el títol es va alimentant del procés i al revés, el procés s’alimenta del títol. La peça com a tal la vaig començar a gestar després de crear R.A.U.X.A, quan estavem en plena pandèmia. En general encavalco una creació amb una altra. Quan estic al final d’una creació, ja estic sentint –parlo més de sentir que no pas de pensar– allò que m’agradaria continuar, allò que ja no he tingut temps de fer. R.A.U.X.A transcorre molt en l’espai atmosfèric i és per això que vaig començar a pensar la qüestió de l’aire com a matèria. A més, com que estavem en plena pandèmia encara em va semblar més rellevant engegar un projecte en el què es parlés de l’aire i la respiració. Perquè estavem justament en polítiques de restricció.
CB: La música juga un gran paper en les teves creacions, i en aquest espectacles també has col·locat les músiques sobre l’escenari.
AA: Jo ja tenia un desig molt fort de treballar amb música en directe i indagar en aquesta relació ancestral entre la música i la dansa.
CB: És curiós que els instruments escollits són de vent metall, que emeten un so molt arrelat al terra. Per què aquests instruments precisament?
AA: És veritat, no hi havia pensat en això … El cas és hi havia vàries coses a dir. Jo buscava instruments de vent metall, perquè volia treballar amb instruments que tinguéssin una relació directe amb la pressió de l’aire, amb la potència, amb la trajectòria del so i clar el trombó té molta potència. Per altra banda jo tinc un bagatge amb la música que ve del jazz, de la brass band (banda de metalls). De fet, el tema musical principal de l’espectacle és un tema que el meu pare va composar per una brass band.
CB: Té una mena de ganxo que sembla molt familiar, com si l’hagués escoltat tota la vida.
AA: Sí, perquè en realitat és molt pop, en el sentit de popular, que enganxa. Aquest tema m’havia inspirat molt per fer la peça, perquè té alguna cosa molt aèria, un himne que ens aixeca. Hi ha aquesta idea que la força de la música et pot aixecar, que és reparadora i ajuda a regenerar una certa energia. El metall té una cosa que és plàsticament molt interessant, també vam descobrir des de la plàstica de la peça que són com extensions del cos, són cossos augmentats.
CB: Hi ha una altre qüestió important sobre qui ocupa l’escenari.
Aina: Quan vaig concebre la peça hi havia una necessitat gran de treballar amb dones a l’escenari en una peça de gran format, ja que a nivell de polítiques culturals a França i a Europa hi ha un gran problema. Hi ha molt poques peces grans dirigides per dones. Hi ha un problema de paritat. Els estudis que s’han fet demostren que tot el que serien companyies petites, solos, hi ha moltes dones encara que tenen suport, però en canvi quan comences a mirar projectes de més gran escala, ja no hi ha dones al capdavant. Això ve per molts problemes, és un tema sistèmic, ja que hem heretat un patrons patriarcals dels quals en som més o menys conscients i també ve donat per les polítiques culturals. Estem en un sistema patriarcal i encara tenim molta feina per endavant!
CB: Llavors el fet de veure dones que toquen la tuba i el trombó encara pren més rellevància, oi?
AA: Sí, m’interessava trobar tubistes i trombonistes dones. I no va ser fàcil. N’hi ha poquíssimes. Per a mi era important donar visibilitat a aquest ofici, que antigament està molt més adreçat als homes. I de la mateixa manera que jo volia fer una peça amb una majoria de dones. Volia donar visibilitat a una força femenina, sense excloure.
CB: Quins són els trets clau de la teva escriptura coreogràfica o sobre quins recursos bàsics treballes?
AA: Jo no treballo amb una escriptura que va d’un punt “A” a un “B”, en la que tot s’enllaça. Treballo sobre motius, steps i accions. Jo em plantejo com entrem en l’acció, amb quina qualitat, quin registre, o quines relacions establim amb l’espai i el públic. Durant la pandèmia vam experimentar molt el procés de com mobilitzar l’aire, des de coses molt petites com és el treball de respiració fins a coses molt grans basades en energia eòlica, de com amb els braços podem generar una certa consistència, quan entrem físicament en un lloc deixem una traça i a la vegada ens preguntem com aquest aire ens afecta o ens mou en tots els sentits de la paraula. I al final aquest fil·ligrana, aquestes entrades i sortides que la peça proposa també tenen molt a veure amb què es pot deixar en l’aire i com algú altre recupera allò que s’ha deixat allà. Hi havia molta relació entre les intèrprets, no tant per una relació immediata o de contacte físic, sinó com ens passem el material de moviment i com aquest deixa una traça en l’aire.
CB: El títol de l’espectacle és en anglès i a més es pot llegir de moltes maneres.
AA: Aquest títol és divertit perquè és contradictori. Cada peça és un món i realment és un món en el sentit que té un impacte en la llengua, en la manera d’estar, de pensar-la i de fer equip. En aquest equip som gent de França, d’Alemany, de Suïssa, catalana, la llengua comuna és l’anglès i una mica de francès. D’altra banda, el que tenia molt clar era que volia fer un statement (una declaració), tot i que la peça no té aquest caràcter de statement. Hi ha el ‘This is not’ (això no és) i un subtítol que es pot llegir de diferents manera entre parèntesis que és: (an act of love and resistance). I per a mi la peça és an act of love and resistance (un acte d’amor i resistència). I l’espectacle també és This is not, ja que dir no pot ser un acte d’amor i resistència –sobretot si ho mirem des d’un perspecta femenina.
CB: El títol quin paper juga en l’espectacle? I en el procés de creació, de què ha servit?
AA: En Quim Bigas, que ha fet l’acompanyament dramatúrgic, sempre divagava molt amb el títol. El títol, de fet, impacta en molts llocs, en moments del procés que no saps per on tirar, pots retornar al títol i tornen a sortir idees. També ajuda quan comences a imaginar-lo i influeix en les expectatives del públic. Al llarg del procés ens hem anat preguntant què era fer un acte d’amor i resistència el 2023. És una qüestió molt maca … Al final parlàvem que també és permetre’ns algunes decisions a nivell de composició, de registre i escriuptura que potser no m’havia permès abans, per exemple, decidir integrar aquestes músics en el món de la dansa, de fer-les formar part de la coreografia, que no només vinguin a tocar.
CB: Hi ha moments que no saps qui és la instrumentista i qui la ballarina.
AA: Això és precisament un efecte que buscava, perquè és un d’aquests actes d’amor i resistència, era un d’aquells desitjos que no sabia … Al final és tenir el coratge de fer el què vols fer sense autojutjar-se en el procés de creació, perquè sovint tens un jutge intern, no sempre fas el què vols. Tens una mena de guerra interna. Per a mi era un acte d’amor i resistència deixar fluir desitjos de creació que potser no formen part dels “codis” de la dansa contemporània…. comptar amb instrumentistes de vent metall, que n’hi ha ben poques, també ho era pel fet de fer una peça de grup en el moment de la pandèmia, ja que era un moment complicat per teixir-ho a nivell de producció. Era un acte d’amor i resistència fer un espectacle amb dones sense haver de justificar-ho. Tot plegat són petits actes d’amor i resistència.
