Els principis, en els dos sentits de la paraula son importants. I també en el cas de Joan-Anton Benach a qui la censura franquista i el senyor Fraga Iribarne, varen corregir en la tendència cap a l’opinió política ressituant-lo exclusivament a l’àrea de cultura. Ja veuen, sense Fraga, Benach potser hagués estat director de qualsevol diari o fins i tot un altre pròcer institucional. No li manca ni talent ni caràcter,. Això va passar, i ho explicava ell mateix, en el seu estimat Correo Catalan, on al 1966 va publicar la primera crítica de teatre i on s’hi va estar molts anys. I ves per on, finalment des de la política el van cridar. La política cultural, es clar, amb els primers ajuntaments democràtics del país.
Acostumava a recordar amb orgull i satisfacció l’etapa a l’Ajuntament de Barcelona com a delegat de cultura i per això codirector del festival Grec que justament naixia el 1976. De com varen ser aquells primers anys del festival ja hi ha llibres per consultar. El que no expliquen son les dificultats de tota mena, també financeres, d’un certamen que va aixoplugar tot el nou moviment teatral de la ciutat en un ajuntament que ho varen trobar tot per fer. I una d’aquestes coses per fer era una revista municipal de cultura, que no una revista de cultura municipal. El 1986 i amb Benach com a director, va néixer Barcelona Metròpolis Mediterrània. Sens dubte una gran revista, una revista d’hemeroteca, amb uns dossiers imprescindibles per a conèixer la cultura i la ciutat aleshores i ara.
Va esdevenir-se la mort del gran Xavier Fàbregas que li va obrir una porta a La Vanguardia. El varen convidar o com a ell li agradava dir, el varen llogar. Allà el vaig conèixer. I fins avui han passat una muntanya d’anys i un munt de crítiques. Com a responsable de la secció de teatre i espectacles del mateix diari, una de les meves tasques era posar les critiques en pàgina. Sembla cosa fàcil, no? El drama amb en Benach es que venia d’una idea de la crítica fora de lloc, o fora d’aquell diari que no te res a veure amb el d’ara. Com a bon intel·lectual, Benach pensava que com a discurs teòric, la crítica necessitava una exposició detallada i argumentada que no es podia resoldre amb trenta línies. Doncs per més vegades que li vaig explicar i per més vegades que li vaig recitar la dita “contra el vicio de escribir, está la virtud de cortar”, el senyor Benach no dequeia. I nosaltres fent mans i mànigues per respecte a una feina segurament poc valorada però que honrava l’intel·lecte dels lectors i el prestigi del diari. Aquesta va ser una lluita quotidiana. En la que mai va donar el seu braç a tòrcer. Tot sigui dit, les seves crítiques per a més inri eren difícils, molt difícils de tallar ¿Per què? Doncs perquè en Benach construïa un relat a partir d’una idea que es desenvolupava al llarg del text i que funcionava com una partitura. I si li treus una nota, ´és clar, ja no sona bé. L’acotació musical no és baladí perquè en Benach sempre ha tingut a casa un piano. I li agradava tocar. Li agradava sentir-se en solitari, o potser amb Bach, sense espectadors davant del camí blanc i negre.
Què podem dir de les cròniques al Festival d’Avinyó? És clar, es veuen tres o quatre espectacles... i l’article creix, i creix. I a retallar. Va ser amb ell qui parlant de si eren cròniques o crítiques vam inventar el terme cròtica, gènere desconegut a les facultats de ciències de la informació i que des d’aquí reivindiquem. A en Benach li agradava mes fer-se dir espectador professional que crític. De fet, abans d’escriure criques ja anava al teatre amb la claca. I era partidari que el lector sapigués de quin peu calçava el crític. Li havia sentit dir que el lector fins i tot ha de saber a qui vota el crític. I en això he de dir que les seves crítiques reivindicaven un pensament obert, progressista i compromès amb la societat. Era el seu tarannà.
Un home d’opinions fermes i tossudes adobades en el coneixement de la nostra història cultural i política. Opinions ben fonamentades i potser per això poc donades a virar. Es segurament una qüestió de caràcter. El més bo, però, era el seu sentit de l’humor. Sorneguer, atrevit si s’esqueia. Absurd també. Com quan a Buenos Aires on vàrem acompanyar a La Cubana perseguíem els taxis que circulaven perquè ens havien dit per qüestions de seguretat: “Sobretot no agafeu taxis que estiguin parats”. Quina manera de riure. L’últim cop que el veig veure al teatre va ser justament al l’espectacle- funeral Adéu Arturo, muntat per La Cubana.
Adéu Joan-Anton. I gràcies.
Santi Fondevila
