Aquest any Fira Mediterrània ha volgut posar el focus en la Intel·ligència Artificial per reflexionar sobre el seu impacte en la societat però també sobre les seves aplicacions possibles en la creació artística. Si bé pot semblar, d’entrada, contradictori que l’Arrel i les Arts en viu puguin tenir a veure amb la IA, no ho és gens, més aviat tenen molt a veure. La tradició, la cultura popular i la creació contemporània a partir de l’arrel poden tenir molt a dir respecte a la Intel·ligència Artificial, precisament perquè és important continar fent memòria per entendre el present a partir del qual dibuixem el futur.
Memòria, història, identitat:
Aquesta relació entre passat (tradició) i futur immediat (què en fem de la tradició i per a què ens pot servir), és l’eix vertebrador de la majoria de les propostes que es presenten a la Fira Mediterrània. La que potser en parlava amb més cruesa, tant de la professionalització com del paper de la cultura popular en la identitat catalana i les emocions que això ens pot generar va ser Autoodi, del dansaire Pere Seda i la grallera Sònia Arias, tots dos professionals i amics d’infantesa que s’han trobat per investigar aquest interès artístic compartit. Es tracta d’un projecte sorgit de la residència de la companyia L’Esbord a la Fàbrica Fabra i Coats per al cicle Creació i Museus a Barcelona, en col·laboració amb el Museu Etnològic de les Cultures del Món a Barcelona. D’una forma molt intel·ligent, divertida i solemne alhora, els dos creadors ens proposen un recorregut per diversos espais (en aquest cas del Museu de Manresa), guiats per una mestressa de cerimònies especial per a l’ocasió. Sense respostes per a un munt de preguntes i contradiccions, l’interessant de la proposta és que evidencia un sentiment compartit de rebuig i atracció alhora per les expressions de cultura popular, però que desperta l’interès del públic per saber-ne més i desmuntar els estigmes. S’agraeixen propostes tan directes i elegants com aquesta de L’esbord.
També en relació a la identitat, però des d’un punt de vista més històric i biogràfic es va estrenar Arribo a mitja tarda, una proposta de teatre d’objectes i poesia visual de Clàudia Serrahima. Es va presentar a l’Auditori Miquel Blanch del Conservatori de Música de Manresa, un espai ideal per aquest tipus d’espectacles més íntims i delicats. En aquest cas, Serrahima ens explica la història dels seus besavis –Joan Espinàs, capità de la marina de mercant, i Carme Xivillé, la seva dona– a partir de l’extensa correspondència entre ells durant gairebé cinquanta anys (del 1917 al 1965). Es tracta de més 3.700 cartes, telegrames, telefonemes i postals que Espinàs va guardar i que la família ha mantingut i anat endreçant durant les tres següents generacions fins a arribar a l’artista sarrianenca. La primera virtut de l’espectacle és precisament el tractament de tot aquest material i com cristal·litza en la lectura la magnitud i intensitat de la història, tot i que en algun moment es pot fer una mica feixuc de seguir. El més fascinant és la poètica visual del dispositiu escenogràfic, que a partir del desplegament d’un escriptori, paper (de les cartes) i aigua (del mar), com explica Serrahima.
També en l’itinerari de “Llegat i memòria” que proposa la Fira Mediterrània, i sorgit de l’Obrador d’Arrel, es va estrenar Correllums, de la productora d’espectacles de dansa, música i multimèdia Bàcum / Arts escèniques i visuals amb el taller manresà de festes Xàldiga. Una proposta de dansa itinerant que reimagina els Balls de Diables i els Correfocs amb llums làser, creant un espectacle visual atractiu per a tots els públics, però especialment pels més petits.
Flamenc contemporani i història del flamenc:
Aquest any, els espectacles més reivindicatius i experimentals que vaig veure van ser de flamenc contemporani, disciplina que ja porta molts anys en evolució i creixement i que la Fira ha sabut donar-hi cabuda i espai, ja que no deixen de ser espectacles que parteixen de l’arrel tradicional del flamenc (si és que es pot parlar d’una sola arrel en el flamenc tradicional). El més interessant d’aquestes propostes és el potencial artístic i poètic que els i les bailaores i cantaores de flamenc posen damunt l’escenari, mostrant-ne les entranyes i el sentiment profund que caracteritza aquest gènere popular; cosa que tot just comencem a investigar en profunditat a Catalunya amb les danses tradicionals catalanes.
Un d’aquests espectacles va ser Invocation, de la bailaora de flamenc Carmen Muñoz, una peça de dansa i la música electrònica en directe de Derek. V. Bulcke. El títol realment evoca el que l’artista granadina vol tractar, que és la possessió del cos, però no per fantasmes o altres éssers, sinó la possessió del cos pel propi cos, per allò més orgànic, visceral i passional. En escena, Muñoz passa de l’exploració física de la quietud fins a l’extenuació d’un cos que funciona sol i gairebé més ràpid que la ment (mentre parla i reflexiona en veu alta). Però al meu parer, la peça parteix d’un malentès, que és entendre el “cos pensant” com aquell que parla, com si la intel·ligència corporal fos discursiva o conceptual, quan el pensament del cos és precisament aquell que experimenta i investiga des de les pròpies condicions materials i físiques. Crec que no es va arribar a entendre el plantejament de la proposta, però reconec que era una proposta valenta i arriscada. Muñoz ha treballat sobre aquest projecte com a artista resident del Graner durant aquest 2023 i ha rebut el suport de les beques de creació de l’ICEC i la beca Barcelona Crea de l’ICUB.
L’altre espectacle de flamenc contemporani també en un format de dansa i música en viu va ser La reina del metal, de la bailaora Vanesa Aibar i el percussionista Enric Monfort, un tàndem format el 2019 en el que sembla que es retroalimenten l’un a l’altre de forma exponencial. De fet, es tracta d’un dels plats forts de la Fira Mediterrània 2023, en el doble sentit, tant per la trajectòria dels creadors i intèrprets de la peça, com per la intensitat de la peça –impossible quedar-se adormit! I és que el motor de l’espectacle consistia en el repte que s’anaven fent l’un a l’altre per portar encara més al límit les possibilitats del moviment i el so a partir de instruments i objectes metàl·lics, anant més enllà quan ja sembla impossible continuar o seguir creant i investigar res de nou. A nivell dramatúrgic s’inspiren en els rituals de pas (d’iniciació, a l’adultesa, a la societat, etc.), no per simular-ne un de nou, sinó per transitar per l’experiència del límit com a condició necessària per a la transformació i el canvi, una experiència de la qual el públic en forma part. Cal celebrar el talent d’aquests artistes que tenen la capacitat (i possibilitat) de cuinar a foc lent un espectacle d’aquestes característiques, fent que el conjunt de la peça (coreografia, composició musical, dramatúrgia, vestuari, disseny de llums, espai sonor, escenografia, etc.), sigui un tot complet i perfectament coherent.
L’últim espectacle de flamenc que vaig veure va ser Flamenco Negro, també a la Sala Petita del Teatre Kursaal, un “treball de creació coreogràfica”, que és com l’han volgut definir, ja que ens van insistir que no es tractava ni d’un espectacle de “flamenc tradicional”, ni de “flamenc contemporani”, ni “una performance”, ni un “documental”, ni “una conferència ballada”, etc. És un projecte de Fernando López, bailaor, coreògraf, investigador i docent, que se centra en compartir la recerca sobre el tango flamenc, un cante afrocubà originat als barris marginals de La Habana per cubans afrodescendents i que va arribar a Espanya al segle XIX. L’acompanya sobre l’escenari i en la creació coreogràfica la bailaora afrodescendent Yinca Esi Graves, llicenciada en Història de l’Art. De fet, la peça té una dimensió pedagògica, discursiva i política molt important, que es combina amb el baile i el cante d’una forma molt ben articulada per tal de fer arribar a l’espectador tant la informació, com el missatge i l’experiència estètica del que succeeix sobre escena; una forma molt intel·ligent de compartir un exercici teòric i artístic alhora per simplement fer saber i recordar el deute històric de la cultura (en aquest cas l’espanyola) amb l’Àfrica i les comunitats afrodescendents (en aquest cas de Cuba).
Dansa d’arrel d’aquí i d’allà:
Entre espectacles de sala i la rigorositat del flamenc contemporani, també vaig anar a veure altres espectacles de carrer, que com és la tònica a Fira Mediterrània, també miraven a la tradició i s’hi arrelaven per fer créixer un bosc nou. És el cas dels bascos Aukeran Dantza Kompainia i Bilaka, dues companyies professionals que es dediquen a treballar els codis de la dansa tradicional des d’un llenguatge més contemporani o una barreja d’ambdós. Aurri (dels primers) és un cant al caràcter i personalitat d’Euskadi, però també un cant al ball i el gaudi pel moviment, especialment si el moviment és en grup; un espectacle que va entusiasmar el públic de Manresa, admirat dels salts i musicalitat dels dansaires, però sobretot de la seva vitalitat. D’altra banda, Basaide, del col·lectiu Bilaka (bascos de la part francesa del País Basc), prenia com a referència el cant dels pastors de les muntanyes de Zuberoa, una pràctica ancestral de connexió amb la natura i allò salvatge. La peça, sòbria i elegant, transmet aquesta ancestralitat de la veu i el ritme, un ritme que sovint no és musical, sinó fruit de l’escolta de la natura que és el cos, individual i col·lectiu.
Pel que fa a la dansa tradicional catalana, l’espectacle de gran format que va tancar la Fira d’enguany i que es va presentar a la sala gran del Kursaal és Nemini Parco, de l’Esbart Dansaire de Rubí, que celebrava d’aquesta manera el seu centenari. Servidora que no havia vist mai un espectacle de gran format d’algun esbart, vaig quedar molt sorpresa de la magnitud tècnica i la profunditat dramatúrgica a què es podia arribar amb el llenguatge de la dansa tradicional, ben bé com un ballet. En aquest cas, se’ns narrava el conegut mite d’Orfeu i Eurídice, que ens explica la baixada a l’inframon del poeta mític en morir la seva estimada i mirar de retornar-la al món dels vius sense èxit; i és que de fet, l’espectacle vol ser una reflexió sobre la mort (Nemini Parco és la inscripció en llatí escrita a la dalla de la Mort, que significa “no perdono ningú”). Per algú que freqüenta el món de la dansa contemporània, s’agraeix de tant en tant veure espectacles que t’expliquen històries (sobretot si són mites!) i ho fan a través del cos.
