La coreògrafa quebequesa Catherine Gaudet presenta dues pecs a Barcelona. Entre el 20 i el 22 d'octubre es podran veure al Mercat de les flors el solo Se dissoudre i l'obra per a cinc ballarins, The Pretty Things.
Una de les personalitats més originals i rotundes de la dansa contemporània del Quebec, Catherine Gaudet, ofereix amb els seus treballs la proposta d'una estètica vibrant, basada en l'especificitat del cos. Ho fa amb la barreja sorprenent de minimalisme i teatralitat, de cruesa corporal i tensió dramàtica, d'humor negre i catarsi. Les peces, captivadores i hipnòtiques, belles i dures, resulten ser uns espectacles que posen a prova tant els intèrprets com l'espectador, conduint uns i altres per estructures rígides que llisquen, suen, s'amalgamen, muten i cruixen, fins a assolir cert estat alterat i visceral, proper a l'èxtasi i l'alliberament. La reputada tasca de Gaudet s'ha desplegat des de fa dues dècades en festivals i espais escènics de l'escena internacional, des de reconeguts nodes de creació de Montreal com el Centre de création O Vertigo, el Daniel Léveillé Danse (DLD) (del que és creadora associada), el Lorganisme i el Circuit-Est centre chorégraphique.
Se dissoudre
Tot explicant el seu enfocament coreogràfic, Catherine Gaudet ha destacat un moment de canvi de perspectiva creativa en la seva obra, ocorregut a partir dels volts dels anys 2017-18. Aleshores, afirmava la coreògrafa quebequesa, va sentir de manera imperant la necessitat de donar un sentit, un altre sentit diferent i marcat, a les seves peces. Sentia dificultats amb l'abstracció, amb “el moviment pel moviment”, tot i que, creia, la solució a aquella mancança o tensió, no havia de buscar-la necessàriament en el sentit narratiu. El solo Se dissoudre, creat conjuntament amb la seva intèrpret, Marie-Philippe Santerre, va ser el laboratori on concretar i desplegar tal recerca. Creat a partir del 2019, es va presentar a l'Agora de la dansa de Montreal el 2021. A partir de l'esperit contemplatiu, del tractament teatral que es fixava en els afectes i els canvis en el cos de la intèrpret, es podia anar més enllà de la narració, per tal d'endinsar-se en el tractament diferent de l'espai (que s'origina al voltant i per causa del cos en moviment), i en una percepció hipnòtica del temps (ja no cronometrat, pautat de forma sistèmàtica per segons i minuts, sinó pels ritmes canviants de la ballarina). El procés creatiu es va anar fixant en allò que anava sorgint: en l'observació, al llarg de dies i setmanes, de la repetició d'un mateix moviment, i del pes i canvis i fatigues que aquest moviment ocasionava en la ballarina. La peça recupera als moments d'aquella evolució del moviment repetit i repetit, per mostrar les transformacions a què arrossega, i que van guiar les creadores i van perfilar la peça. La dissolució a què fa referència el títol, doncs, s'ha d'entendre, no com una desaparició, sinó com un “sumar-se, multiplicar-se, amalgamar-se. Com el sucre en un te”, afirmava Gaudet. L'obra s'enfoca en aquest estat de mutació percebuda, un estat de suspensió al que condueix l'acció reiterada d'“abandonar-se a aquestes forces que ens mouen fora de la nostra voluntat”.
The Pretty Things
Potser perquè la peça The Pretty Things/Les jolies choses, és a dir, “les coses boniques”, va ser creada al llarg de la pandèmia i el confinament, el seu procés de creació va seguir unes etapes singulars, tant per a la coreògrafa/directora, com per als intèrprets que van participar de ple en la conformació de l'obra. Comentava Gaudet al respecte, en una entrevista, que les distàncies obligades, en els primers dies de retrobament amb l'equip, van ser del tot estranyes, ja que era aquell un moment en què la proximitat i el contacte es feien més necessàries que mai. D'aquesta manera, les jornades de creació van prendre un caràcter insòlit, on els cocreadors fins i tot van arribar a intentar usar la telepatia (!) per connectar i acostar-se l'un a l'altre.
Aquesta situació de retroacció, tensió i estira-i-arronsa, queda reflectida en el resultat final, inquietant i energètic, ple d'una energia usada i gastada rítmicament, però també dosificada i reprimida, de manera visiblement costosa i esforçada, i finalment cremada i alliberada. La peça, així, va ser concebuda i iniciada amb una complexitat basada en condicions i estructures matemàtiques, amb una gran quantitat d'esquemes i partitures, per definir exactament un treball coreogràfic que es volia rígid i sofisticat. Per això, el grup de ballarins, seguint una música repetitiva, en un loop que va adquirint matisos, variacions i evolucions progressives subtils (composada per Antoine Berthiaume), treballen sobre l'escenari de manera aparentment mecànica, com si fossin els engranatges d'una màquina giratòria de la qual no podrien escapar. La coreografia espremerà la força i deixarà exhaust l'elenc dels ballarins.
El crític Philippe Couture, escrivint per La Pointe el juny del 2022, va definir el ball resultant com un moviment “simètric, metronòmic, matemàtic, controlat, rígid, formal, formalista”. Afirmava Gaudet, en una altra entrevista, per al FTA (Transamericas Festival), el 2022: “Al principi, volíem arribar al cor del moviment, que la seva simplicitat evoqués el que és essencial en una cosa molt minimalista i, al final, canviés una mica sense que ho sabéssim. Encara construïm a partir d’aquests moviments, però al final tot s’ha convertit en una màquina colossal en què els cossos estan gairebé mecanitzats. Els ballarins són absorbits per aquesta màquina enorme que els fa moure a un ritme constant i sincronitzat, molt exigent en el pla mental, psíquic i físic”. Segons Gaudet, el que els ballarins despleguen en aquesta maquinal giratòria (un calidoscopi, una turntable), és una aproximació a la situació d'alliberament o empoderament, sorgida del sobreesforç físic d'un trànsit que avança, després d'iniciar-se en una situació que sembla conformista o naïf, diu la coreògrafa.
Encara Couture, en la seva crítica laudatòria, va descriure The Pretty Things també com una “obra mestra”, en què Gaudet aconseguia un nivell i un rigor més alts, encara, que en les ja destacables obres anteriors, fins a arribar a un “virtuosisme sorprenent”. Escrivia Couture, que, a la peça, Gaudet “Cava pacientment el mateix solc: una dansa que oscil·la entre el món civilitzat i l’espai dels impulsos, en què els cossos al seu torn estan sotmesos a les restriccions socials, i després a un esclat d’animalitat i sensualitat”. L'originalitat, claredat i radicalitat de la proposta, estava desplegada a l'escenari de manera brillant per uns intèrprets que, segons Couture, són la flor i nata de Montreal, i a més s'hi deixaven la pell (al Mercet de les Flors els intèrprets seran Dany Desjardins, James Phillips, Caroline Gravel, Stacey Désilier, Lauren Semeschuk).
Segons Gaudet, la peça és una resposta, o reacció, a la pretensiositat i a la impostura, és a dir, “a la fricció entre els ideals col·lectius en què ens projectem, i la realitat de l’ambient artístic actual. La peça potser reacciona a l’ideal de conviure davant la dificultat de dur a terme aquesta tasca imaginària. Quan penso en aquesta fricció, la societat de l’espectacle em salta a la cara. També reacciono a mi mateixa, confrontada amb els esforços que he de fer per mantenir la meva identitat artística i els meus propis ideals. Sento una forta reacció a encaixar en el motlle del sistema per agradar; vers el principi de seducció i les expectatives del que és espectacular. Sento el desig de sortir d’una forma de complaença, tallant les cordes, encara que això signifiqui córrer el risc de no agradar”. Tant allò mostrat sobre l'escenari, com allò que succeí al llarg del procés de creació de la peça, sembla que es va traient de sobre els pesos, les obligacions, les limitacions i pors. Funcionant com un ritual per “assolir un estat més elevat de l'ésser”, diu la coreògrafa. Per a l'espectador, la recepció de tot plegat pot ser ambivalent, i l'ambivalència havia estat prevista i apamada pels responsables de l'obra. Que imaginaren una creació capaç de desfiar les previsions i el confort del públic, fent-lo transitar, igualment, per una experiència estètica en bona part desconcertant, fins i tot dura i “de mal gust”, la definia Gaudet. Es tractava de recórrer un viarany “anti-cool”, segons la creadora, un camí destinat a arribar, després de l'esforç, a l'objectiu marcat: un resultat realment original, no trillat ni conegut, però feliçment distingit i, per tant, a la seva manera, cool.
Hi ha, a The Pretty Things, un seguit d'elements que relacionen la peça amb altres propostes radicals i potents, vistes recentment al Mercat de les Flors. Cosa que atorga, a la programació artística d'un equipament com aquesta “casa de la dansa”, la condició i la didàctica pròpies del comissariat. Una programació que té en compte, aparentment, la continuïtat del que s'ofereix, amb una proposta coherent curs a curs i a mitjà termini. I que permeti a els públics llegir la realitat i gaudir l'art de manera efectiva, continuada i substancial, pedagògica, i no atzarosa o capritxosa. No és un tret gens habitual, en la major part de les cartelleres teatrals i artístiques de la ciutat, que sembla que sovint van, com diuen els entrenadors de futbol, “partit a partit”. La peça de Gaudet lliga, en relació amb altres peces vistes al Mercat de les Flors, amb l'emergència i la visceralitat desplegada en aquella misteriosa Incorporar, d'Olga de Soto, per exemple. Connecta amb la ràbia soterrada i emergent, catàrtica i vudú, que lligava les propostes de Lia Rodrigues. I també, amb les diferències, repeticions i encavalcaments de la Dance de Lucinda Childs i Philip Glass, que demostraven que el minimalisme no és una reducció o síntesi, ans al contrari.
Les peces de Gaudet tornarien a demostrar que el minimalisme, amb el seu èmfasi en la temporalitat de l'obra, en l'especificitat dels objectes (o cossos, en el cas de la dansa), i en el retrobament d'una ubicació no abstracta ni abstreta del lloc i el fet artístic, ofereixen una revisió de la disciplina, i així, a la vegada revitalitzen i desafien la tradició i, de retruc, la institució. I atorguen a l'espectador un paper preponderant, ampliat, expandit, obert de manera sensorial i sensacional. Aquesta obertura de mires pot ser viscuda amb desassossec, com una orfandat o una intempèrie. O, en canvi, tal com descobreixen en cada funció els esforçats ballarins, pot suposar un moment d'alliberament, de crisi, de catarsi.
