A partir d'una invitació que el Mercat de les Flors va rebre, el 2019, de part del National Theatre and Concert Hall NTCH de Taipei (Taiwan), es va posar en marxa una complicitat i un intercanvi que ara arriba a la cartellera de l'equipament de Montjuïc, amb algunes propostes vibrants provinents del país oriental. Artistes d'una banda i l'altra han viatjat, al llarg d'aquest temps, per barrejar imaginaris i cultures i per treballar i col·laborar amb creadors locals, com és el cas de Roser López Espinosa i Lin I-Chin. S'han posat en marxa laboratoris compartits, i en un futur pròxim es preveu que això fructifiqui també en forma d'una peça de nova cocreació, que es podrà veure al Mercat. Aquest “panorama”, una de les cites dansístiques inel·ludibles de l'any a Barcelona, permetrà entrar en contacte amb una escena creativa que, per allunyada, diferent i original, a l'espectador català segurament li resultarà del tot atractiva, exòtica i aclaparadora. A l'espectacle 13 tongues, de la veterana companyia Cloud Gate Dance Theatre of Taiwan, que inaugura el Panorama el pròxim dijous 23, se suma la peça per a trio, Burnt [the eternal long now], de Lee/Vakulya, una reflexió de càmera sobre l'esgotament i el sobreesforç en la societat actual. Més endavant, a mitjan febrer del 2024, B.Dance, de la mà del coreògraf Po-Cheng Tsai, reelaborarà, a Floating Flowers, una cerimònia budista taiwanesa al voltant del Festival dels fantasmes, mentre que cal·ligrafia, intimitat i poesia corporal prendran l'escenari gràcies a Shimmering Production, amb una peça de Wang Yeu-Kwn de títol Beings, i que s'inspira en el caràcter xinès per al mot “persona”.
Històries, esclats, premonicions
Potser precisament per la presència a la vegada tangible i poètica dels cossos en moviment en escena, per la síntesi estètica i la potencial hibridació que la suma de formats, missatges i codis li permet, per la independència respecte a la mimesi i l'autonomia de la narració explícita, codificada, fixada, la dansa és capaç, com cap altre llenguatge, de copsar amb potència i transparència, sense rigideses, amb una profunditat a la vegada concreta i de llarg recorregut, tant la intensitat d'un moment (el del procés creatiu, el del present del públic i l'aparició efímera en escena), com, paral·lelament, expressar ña profunditat de les angoixes i els canvis de la societat d'on ha sorgit. Fruit de la casualitat i de la temporalitat, de l'originalitat i de la comunitat, la dansa és una transmissora de realitats i d'històries, que actua també com a sismògraf: els seus espetecs i trasbalsos podrien ser entesos com a ecos, com a llampecs o il·luminacions. També, com a senyals i premonicions.
Del gra d'arròs al xip
En el cas de la companyia Cloud Gate Dance Company, fundada per Lin Hwai-min, això és evident en les diferents etapes de la seva llarga trajectòria, que tan bé il·lustren el lema de la temporada actual al Mercat: “qui balla, muta”. Des de l'obra primerenca Tale of the White Serpent del 1975, cada obra il·lustra els canvis de llarg recorregut de l'illa de Taiwan, i ho fa amb l'estètica i la gènesi dels moviments i tècniques dels ballarins, diverses en les successives peces i etapes. Fundada a Taiwan fa cinquanta anys, i prenent el nom d'una dansa ancestral de la Xina, Cloud Gate és l'ambaixadora cultural del seu país al món, i des de fa dècades té una enorme reputació als escenaris de dansa internacionals. Com comentava anys enrere el seu fundador i primer director artístic, Hwai-min (qui fa quatre anys passà el relleu a Cheng Tsung-lung), la dansa de la companyia encara treballa per reflectir la canviant identitat taiwanesa, tot harmonitzant antiguitat i contemporaneïtat, i mantenint i enriquint una conversa entre passat, present i futur que, en el cas de Taiwan, és tant ple de bellesa i de riquesa, com de complexitats i incerteses.
La genialitat de qui comença de zero
El llenguatge de la companyia ha anat mutant, i més que d'una tradició o altra, aquest llenguatge sorgeix, en cada obra, d'un encreuament i una hibridació entre tècniques, habilitats, inèrcies, propulsat per l'energia creadora dels seus demiürgs i per l'energia portada al límit de l'elenc. En una entrevista amb Caroline Gluck a The New York Times, en Hwai-min afirmava, fent referència al seu passat d'escriptor i al seu acostament de neòfit curiós a la dansa: "Jo no era ballarí. Vaig arribar tard, a la dansa; la meva formació era limitada". I continuava: "Vaig pensar que no hi havia res que no poguéssim fer. No tenia cap tabú. No he heretat res". Per reblar: "Per tant, creo". Sobre la companyia, deia el seu fundador: "Crec que hem trobat el nostre llenguatge de ball, un llenguatge que és pur, que és nostre". I afegia: "La dansa és un intercanvi, un diàleg d'energia. Una actuació de Cloud Gate es torna tan intensa perquè tothom respira conjuntament. El públic està inconscientment seduït, convidat, implicat en el que està passant”.
Les quatre consciències de Taiwan
Yatin Lin ha descrit, a l'article “Choreographing A Flexible Taiwan”, les successives etapes del llenguatge de la companyia en qüestió. En un marc general, l'investigador Lin explicava, de manera suggerent la dansa taiwanesa contemporània a partir dels estudis culturals i el postcolonialisme, posant en relació l'art amb la societat i la història del seu context. Lin parlava de les quatre consciències en la història i la cultura de l'illa, tant en els ciutadans taiwanesos, com a l'obra de Cloud Gate. Com un reflex de les mutacions taiwaneses, a les peces de la companyia, segons Lin, serien palpables i essencials els vestigis i les formes provinents de la Xina, com també l'herència del Japó i les influències occidentals. Més tard, a això seguiria un interès en la cerca d'una identitat taiwanesa i en la promoció de noves danses orientals, per continuar cap a un moviment que donés resposta i assumís i expressés la globalització, entesa des de la realitat urbana de Taipei.
Orient i occident
Yatin Lin explica, a l'article citat, les diferents influències i tècniques lligades a cada etapa i moment creatiu, que haurien servit el coreògraf Hwai-min per il·lustrar els canvis en l'estatus de l'illa i els seus ciutadans, sobretot pel que fa a la relació amb la veïna i gegantina Xina. Aquestes influències, que no s'encadenen sinó que s'encavalquen i se sumen, passen per l'òpera xinesa, les danses folklòriques, indígenes i aborígens (reals o reinventades), les variacions insulars de les arts marcials i el taichí. Aquestes tècniques i arts, i aquí romandria un dels trets distintius de la companyia, han anat convergint al llarg dels anys amb la modernitat coreogràfica apresa pel director i coreògraf, qui, en la seva estada als Estats Units, conegué i s'interessà per les tècniques de José Limon, Paul Taylor, Merce Cunningham, mentre anava prenent classes a l'escola de Martha Graham i, posteriorment, inspirant-se en alguns elements de la dansa-teatre de Pina Bausch.
Minimalismes portentosos
A les obres de Cloud Gate Dance Theatre, l'escenari és un paisatge sobri però contundent, sobre el que els ballarins, amb una tècnica virtuosa i singularíssima, elaboren aquesta fluència pautada pels cops i espasmes, en conduir l'energia a través del cos i fer-la emergir de sobte. L'escenari se significa, creix, es carrega i s'omple de manera espectacular i explosiva, en cada obra, amb un element destacat. Esdevé, segons el cas, el lloc on retrobar els paisatges agrícoles i els moviments del camp i les collites dels pioners taiwanesos (a Legacy i a Rice), les muntanyes d'arròs per escenificar un viatge cap a la il·luminació i l'espiritualitat de Siddhartha (Songs of the Wanderers), i l'indret oníric resplendent de l'aigua i els miralls de Moon Water, reflectint-se i esquitxant-se en una fantasia amb música de Bach. O, a la trilogia Cursive, el paper, la tinta i la cal·ligrafia dels cossos dels ballarins escrivint sobre l'escenari.
Inèrcies insòlites, destins desconeguts
La peça de Cloud Gate que es presentarà al Panorama Taiwan del Mercat, del 23 al 26 de novembre, serà 13 tongues, i vindrà acompanyada de la projecció d'un documental “entre bastidors”, que en mostra el procés de creació. 13 tongues és una coreografia de l'actual director artístic de la companyia, Cheng Tsung-lung, qui -sempre evitant narracions clares, i seguint una progressió tendent cap a l'abstracció-, barreja memòries de la seva infància a l'àrea de Bangka, un mercat de Taipei, amb les històries d'un narrador de carrer. Un elenc d'onze ballarins desplegaran la coralitat a partir d'un art a cavall de la poesia i l'art marcial, la flexibilitat i la rotunditat. Ho faran en un escenari tenebrós, i amb l'aparició màgica (mitjançant projeccions) d'un gran peix de colors, que sembla nedar lliure pel volum de l'escenari, avançant sobre un fons sonor folk, d'electrònica i pop, composat pel músic Lim Giong. D'aquesta manera, la companyia continua cercant ininterrompudament, i ara s'empesca una faula urbana que, dels baixos fons, sembla descendir encara cap a les interioritats de l'ésser, obrint camí cap a les profunditats aquoses i naturals, deixant-se guiar per criatures mitològiques i bèsties hipnòtiques, i seguint així tot de camins inexplorats.
