-El ritme sempre t’ha interessat molt. Com és?
Vaig deixar la carrera d’arquitectura, al cinquè curs, per començar a ballar. A més de dansa contemporània, vaig fer classes de pantomima, teatre i claqué, que de seguida em va enganxar. De fet, el primer cop que vaig sortir a un escenari va ser ballant claqué. El ritme sempre ha estat important per a mi. Pels meus orígens, l’espai i el temps són els elements que més conec.
Després de 40 anys treballant amb ballarins i músics veig que hi ha gent que té una concepció molt mental del ritme, mentre que per a altres és més orgànic, de gravetat, terrenal... Hi ha qui el pot aprendre i per a qui és innat. Jo hi he nascut. El sento des de dins i m’és fàcil que connecti directament amb les emocions.
-A Tempo investigues diferents estils musicals a través d’un grup de ballarins de vint a trenta anys. Què has descobert?
Estic descobrint que tenen molta tècnica, energia, idees i, sobretot, molta més informació que no pas la que teníem nosaltres. D’alguna forma estic orgullós, em sento part d’una generació que ha empès les institucions públiques a tenir cura de la dansa i a donar més ajuts a la gent jove. Ara hi ha moltes escoles de dansa, professorat, coneixements, espais de creació... Nosaltres sabíem quatre coses, ells tenen l’oportunitat d’escollir una tècnica o una altra, assajar, sortir a fora, presentar-se a concursos, etc. Ho tenen tan difícil com nosaltres per professionalitzar-se, però amb molta més informació, que a més és molt bona i diversa.
També he detectat la diferència generacional entre el funcionament del meu cos i el seu. No és que tinguin mancances, però sí que han oblidat certes coses, com el ritme. Com que treballen tants conceptes com ara l’escolta, la gravetat, tècniques que abans no existien... no conceben igual l’espai i el temps. Intento traslladar la meva “experiència”, donant-los eines perquè els entri fàcilment. I a canvi, m’aporten les seves novetats. M’entren ganes de ballar amb ells. No arribo a poder ballar tot el que han après, però m’encanta mirar-los.
-Per què dius que serà l’últim espectacle com a promotor?
Tinc 66 anys i l’any que ve em jubilaré de forma activa. Des que vam tancar Nats Nus, el 2010, he exercit com a coreògraf independent rebent encàrrecs com la inauguració de FiraTàrrega, treballant amb col·lectius de salut mental, interns de presons, gent gran… Sí que vaig fer un solo, Monòlit, però bàsicament he desenvolupat encàrrecs. Ara torno a ser coreògraf (no he deixat de ser-ho, però ara soc jo qui en té la iniciativa), però serà l’últim cop perquè no tinc infraestructura i, encara que és una coproducció amb el Mercat de les Flors i estic rebent ajuda de finançament, espais de residència, etc., no n’hi ha prou. Estic sol i és una feinada.
També penso que ja he coreografiat durant 40 anys i ara toca fer el traspàs a la nova generació, que ho faran tan bé o millor que jo. Aquest és el darrer espectacle com a director de companyia i també m’agradaria acomiadar-me amb un solo com a intèrpret i coreògraf personal. I, a banda, si arriba qualsevol encàrrec, endavant, no vull ni puc deixar de coreografiar i ballar, però que ho promocioni jo i hi hagi d’invertir tanta energia, ja no.
-Com vas fer el càsting de Tempo?
Vaig dir: “Necessito joves ballarins” i ho van difondre per Instagram, entre les associacions de dansa, La Caldera... Vam obrir un precàsting per conèixer la gent i gaudir d’un taller de quatre hores. Qui marxava perquè no l’havíem agafat va agrair haver pogut venir i aprendre. Van ser tres dies de càsting amb un total de 40 persones per dia. Dels 120, primer en vam seleccionar 30, després 16 i després 6. Vam decidir-ho com a companyia entre la Claire Ducreux, la Lila Ribera –la seva filla i que ja era un dels 7– i jo. Va ser molt emocionant i, alhora, molt dur. És més dur estar assegut a una taula havent de decidir el futur d’una gent que et sembla fantàstica i podries donar-los feina i aprenentatge durant un any que participar al càsting com a intèrpret. Però no podíem ser més de 7, ja és molt...
-Per què 7 intèrprets?
Mai m’han agradat els números parells. Podien haver estat 5, però ja ho havia fet tota la vida amb Nats Nus. I tenia ganes del 7. Ho vaig fer a Pòpulus, és un número màgic, ara volia un espectacle més gran... i com que ja serà l’últim, em vaig dir que endavant.
-T’has impregnat de l’energia i manera d’entendre la dansa d’una nova generació de ballarins. Com s’ha gestat aquesta col·laboració?
Ja portem molts mesos de procés. Vam començar amb un mes d’improvisacions. Pel que fa al moviment corporal, he aportat un 10% de l’espectacle com a molt. A nivell escènic, d’espai i ritme, sí que l’he decidit jo al 100%. El quan i l’on són meus, el com és d’ells. Això sí, si dubto ho obro i sempre hi ha algú que proposa coses i les valoro. La coreografia és col·lectiva i s’ha construït a partir d’una estructura meva. Ha estat un intercanvi: “Vull que pinteu el quadre amb els vostres colors. Alguns no els conec, d’altres sí però ara ja no soc capaç de realitzar-los...”.
Feia 14 anys que no m’embarcava en un procés així. Abans ho fèiem amb 6 mesos, però ara tot és molt més ràpid. Una coreo-exprés. Aquesta també és una de les coses que he d’aprendre, tot i que per molt que corris cal temps per assentar. Ho estem fent des d’un punt d’arribar a on hem d’arribar quan el viatge podria ser molt més tranquil.
-La música de Max Vilavecchia deu cobrar molta importància. Com l’heu treballat?
Com que no teníem la música feta, hem treballat les escenes paral·lelament amb altres músiques i li donava la referència, per exemple, d’un bolero, un xaxaxà, un bebop o un swing amb aquest tempo i tants compassos. Ha fet un gran treball amb quatre saxofonistes, un percussionista, un baixista i ell mateix com a pianista.
-L’espectacle s’adreça a públic de més de 12 anys. Retornes als familiars!
Per mi Tempo és per a adults, el que passa és que segueix la línia dels meus espectacles: molt amables, frescos, fàcils d’entendre... Tenen poc de conceptual i intel·lectual, però molta emoció, imaginació i poesia visual. Parlem de relacions humanes i no està pensat específicament per a infants, però un nen –fins i tot més petit, de 6 o 7 anys– ho pot veure perfectament. Com que hi ha dansa, vídeo, màgia... és molt visual. La intel·lectualitat arriba després. Hi ha un rerefons que captaran o no i que pot donar lloc a moltes lectures. Mai he pretès dir una veritat. He intuït una estètica que crec que farà que el públic s’emocioni, plori, pensi... i gaudeixi de 7 ballarins que ballen meravellosament i els captivarà durant 70 minuts.
