La vida esclata a Igualada durant cinc dies d’abril. Bé, ja s’entén de què parlo. Em refereixo a la vida teatral, a l’esclat de les arts escèniques en una ciutat que té un fort arrelament amb el teatre. 35 edicions de Mostra Igualada, 35 anys d’espectacles infantils i juvenils. 35 anys fent créixer a petits i grans en emocions i experiències. I enguany també ha estat així, una mostra d’emocions i experiències eclèctica. Algunes bones, d’altres més irregulars. I alguna que ens ha fet sentir com la imatge de la Mostra: penjats del cel, balancejant-se en un gronxador.
La meva mostra comença amb l’espectacle de carrer Sfumato de Llum de fideu. Els coloms i els peixos d’aquesta companyia han voltat molt per Catalunya, però allà on van sempre captiven. La funció és un al·legat a favor del respecte i la diferència entre espècies i persones. Una primera pregunta despenjada en una pancarta encara ressona dins: I que fem amb les vides que no se’ns assemblen, que no ens agraden i que no serveixen de res? L’espectacle dona la volta a les relacions entre nosaltres i aquells animals amb més mala premsa: coloms i peixos. El discurs és clar: experimenta el rebuig que sent un colom, experimenta l’abandonament d’un peix, experimenta l’abraçada d’un arbre. Antropomorfisme o animalisme? La proposta queda ben fixada i a mesura que hom la va integrant més va creant més el dibuix definitiu. Com un bon sfumato, el que sembla difuminat acaba donant forma a un concepte molt clar.
I de preguntar-nos sobre les diferències entre nosaltres i els coloms, a buscar més endins encara i qüestionar-se com es forma el nostre cos. Els dos integrants de El patio Teatro semblen explicar-nos un conte sobre la composició química i emocional dels nostres cossos. Suportats per cartolines, radiografies i tot d’objectes petits i de factura artesanal van radiografiant les entranyes dels nostres cossos. A través d’aquest espectacle, aprenem sobre composició química, però també recordem aquells episodis que ens han marcat a la vida i que ens han deixat cicatrius, que ens han fet plorar o han fet créixer els nostres ossos. Entrañas és una proposta íntima molt ben filada i explicada per dos actors amb una prosòdia que acarona.
El recorregut continua i fa parada darrera del Museu de la Pell, a la carpa que han muntat Projecte MAM, una companyia encara prou jove per presentar la seva primera obra: Matzali. Rebuscant veig una descripció de les intencions dels integrants de la companyia i m’encaixa força: “creació d’espectacles amb vocació multidisciplinària, en espais no convencionals i amb voluntat d’afavorir la participació del públic”. Multidisciplinària? Es tracta més aviat d’una espècie de perfomance de site específc. Espais no convencionals? Entrem dins un univers blanc, vestits amb granotes també blanques. Participació del públic? Durant deu minuts estarem enfilant tot d’esferes, per descomptat, blanques, en una espècie de mòbil de planetes, una estructura de fils connectats. Un cop sembla que estan tots els planetes ben enfilats (perquè tanta verificació?) ens quedem esperant, expectant. Un ritual, una música, una invocació i sembla que quelcom es desperta. Algunes d’aquestes esferes s’il·luminen i els dos guies del ritual Marçal Bayona i Aleix Melé tracten de caçar aquestes llums. La performance evoluciona cap al joc participatiu fins a una catarsi col·lectiva on brindem, ballem i invoquem a aquesta mena d’espècie de divinitat pagana. Què és Matzali si no? Malgrat tot, la proposta queda encara per perfilar i tampoc s’entén massa on vol arribar.
Sota el sol càlid de la tarda, mitja Igualada es reuneix a la Plaça Pius XII. Arriba un BMW descapotable ocupat per quatre senyors amb tratge fosc. Als balcons una sèrie de persones (joves, avis d’una residència, veïns de tota la vida) mirant-s’ho encuriosits. En una de les cantonades d’una de les cases modernistes penja una pancarta que alerta de la presència d’un fons voltor L’àguila Depredadora. Amb l’arribada dels especuladors al balcó d’aquesta torreta modernista, els veïns responen al seu discurs destructiu amb cançons. Darrere d’aquesta proposta hi ha el Cor de Teatre de Banyoles, acostumats a revolucionar les places. Però també compten amb uns quants voluntaris dels cors de la ciutat. Al final, però la proposta resulta estranya. Què tenen a veure aquestes cançons amb l’emergència de la crisi d’habitatge? Cantant My Way o Where is the love estovaran els cors dels especuladors? Li falta una dramatúrgia més sòlida, no caure en tants tòpics estèrils i l’execució de les veus no és tampoc per caure de cul a terra. Al final em transmet més una sensació de voluntarisme amateur.
El circ també ha tingut una presència destacada a la Mostra i una companyia que estrenava espectacle era Cirque Entre Nous. Borderline vol ser una peça que combina pal xinès, humor, discurs social i música. Però tot plegat acaben sent un aiguabarreig amb una alarmant falta de ritme, on es concatenen escenes sense un fil conductor molt clar i uns discursos buits. L’execució acrobàtica dels quatre integrants és molt bona: les suspensions a l’aire, les figures que creen, com s’entortolliguen uns amb altres, com cauen i saben frenar-se a centímetres del terra... Però el lligam entre aquestes execucions, aquests discursos, falta perfilar-los i triar per una opció (discurs social contra el liberalisme, però també de burla dels corrents filosòfics new age) o l’altra (les conyes metateatrals on dos dels seus integrants discuteixen sobre el sentit de la peça que estan creant).
Afortunadament, després tenim una trobada amb els monstres quebequesos de Cas Public. The Monsters és sens dubte una de les propostes escèniques triomfadores d’enguany. Les coreografies repetides dels ballarins, amb xanques incloses, són extenuants, però transmeten una energia que no decau mai. Bàsicament, gràcies també a tot un embolcall escènic que compta amb videoprojeccions animades de la francesa Marjolene Leray que podria firmar el mateix Michel Gondry, amb la música de Dear Criminals que marca i contraposa el ritme de les actuacions dels ballarins i amb un disseny d’il·luminació genial que tant encaixa, com crea ombres, com crea punts de llum en els objectes més insospitats.
El dia s’acaba a La Cotonera amb les B.O.B.A.S., tres dones i clown que guarden el sot on s’ha d’enterrar un mort mentre esperen el cadàver. Són la banda fúnebre, aquella que potser encara avui en dia es pot trobar en algun poble remot de l’Espanya més profunda. Les tres clowns, amb cadascuna d’elles una personalitat definida, es fan la punyeta, es barallen i al mateix temps intenten entretenir el públic assistent, els familiars i amics que hem vingut al sepeli. Les barrabassades que fan petar de riure a tothom en un in crescendo salvatge i brut que comptarà amb la participació d’una persona del públic que ràpidament adoptarà el rol juganer.
L’últim dia de la Mostra comença amb una proposta delicada i íntima que valora el paper de les iaies com a ésser d’amor i bondat que ens ensenya coses de la vida que els pares no poden. L’espectacle de la Gisela Llimona és curt i senzill i potser se li podria dotar d’una mica més de contingut. Ens parla d’una àvia que s’ha mort fa pocs dies, de com la Gisela la redescobreix gràcies a una espècie d’armari-maleta que li ha deixat. En aquest utensili anirà descabdellant diferents fils que simbolitzaran els viatges que havia fet la iaia en silenci. Però cada fil serà una paraula que ella li haurà deixat. Una paraula en diferents idiomes. La Gisela, a través de titelles creats amb cabdells i llana crearà una mena de coreografies tendres que embadaleixen els més petits. Potser, però, hauria preferit que s’acompanyés cada manipulació d’aquests objectes amb algun conte, alguna anècdota de la iaia entorn la paraula dita. Al final, Gisela Llimona es quedarà amb la frase que uneix tots els viatges, una simple i bonica frase que li ha deixat la seva àvia.
Tornem al carrer on ens esperen els germans Pino i Alma Steiner associats amb l’Elena Lalucat. Són la companyia L’atapeïda i es dediquen bàsicament al teatre físic, a allò tan complicat i tan bonic com són els portors o portadors, quan dos cossos o més s’entortolliguen, es munten l’un amb l’altre, creant figures complexes. A Esberlar, però es creen un univers on les catifes són el sòl salvador i el terra de la plaça seria com lava que han d’evitar. El joc de salts i caigudes acrobàtiques és també un ball que es realitza a través d’una camisa que es van canviant, braç a braç, els tres intèrprets. La participació del públic en aquest espectacle no frena, ni alenteix el ritme sinó que està ben integrat. A Esberlar no es trenca res, però sí que ens transmet la idea que ensopegar i caure forma part de la vida i que aquells territoris que crèiem impossibles de trepitjar no tenen per què cremar-nos els peus.
Continuem amb la tendresa de Claire Ducreux que ens convida a viure la vida d’una manera més tranquil·la. Fleurir les abimes és un solo curt on l’artista francesa, antiga sòcia del clown Leandre Ribera, munta una espècie de happening entorn un arbre creat per Juan Carlos Sagarra. Contempla l’arbre i convida a tres persones del públic a passejar amb ella al voltant de l’arbre. Les persones escollides, una nena, un home adult i una àvia en cadira de rodes, ajuden l’artista a transmetre aquesta idea transgeneracional de pau i harmonia amb la natura. Tanmateix, fins al final no s’enfila a l’arbre que funciona com a pal xino i tampoc és que creï cap figura en especial. L’important és deixar el niu a la part alta de l’arbre perquè els ocells hi puguin fer la criança.
Després arriben els Contes Meravellosos de Teatre Nu, un espectacle que glossa la figura de la Lola Anglada, una de les narradores infantils i dibuixants catalanes que més contes ha escrit, però que per molts continua sent una dona invisibilitzada. Els tres joves intèrprets (en aquesta ocasió, són Maria Berenguer, Mireia Moncunill i Marçal Giné) ens presenten la figura de la Lola Anglada, una dona que viu enclaustrada a casa per la Guerra Civil. A través de petits contes que aniran escenificant amb titelles i tota mena d’objectes, es crearan una sèrie de relacions entre els personatges i l’escriptora, fent-la evolucionar de la depressió i l’aïllament a la llibertat i el retrobament amb la creativitat. Una nina, un grill, un espantaocells o un gripau són alguns dels éssers que poblen aquests contes i que cadascun a la seva manera són l’alter ego de l’escriptora. Una bonica obra per homenatjar aquesta meravellosa narradora.
I si és important l’obra amb què s’inaugura un festival, una fira, aquesta Mostra d’Igualada, també ho és l’obra amb què la tanca. I enguany el pes ha caigut sobre les espatlles dels tres acròbates de pal xinès que formen la companyia D’Click. Latas és sens dubte l’espectacle més complet de la Mostra. Si a Esberlar, ens trobàvem en un món on s’havia de caminar sobre catifes, aquí ens munten un escenari distòpic, un món poblat per llaunes buides, on tres acròbates es trobaran, es coneixeran i es reptaran tot jugant amb aquestes llaunes. L’obra funciona tant pel virtuosisme en els equilibris que facin amb i sobre les llaunes o fent tota mena de figures, en solitari, duo o trio, al perxa xinesa. Però també té una línia dramatúrgica clara explotada còmicament. Els equilibrismes captiven, les caigudes fan trencar de riure. La història d’aquests tres supervivents a la cerca de les llaunes plenes està ben traçada, amb un sentit dramàtic que escala fins a un final tendre i arriscat on veiem una de les figures creada en la perxa xinesa més boniques de la Mostra.
I ja ho diu la dita. To va bé, si s’acaba bé. Un any més, la Mostra ens transporta a nous mons, ens genera preguntes, ens explica històries ben tendres, ens fa reflexionar sobre el nostre entorn i sobretot serveix per unir-nos tots, grans, pares, fills, nets, totes les generacions possibles, al voltant d’històries i propostes escèniques transversals. La Mostra és familiar perquè és pròxima i perquè ens aproxima a tots.
