Si a La casa del dolor (TNC) la família espera el fill per celebrar el seu graduat de piano, a El desig del cor, esperen la filla del seu viatge a Austràlia. En totes dues, la taula de menjador es convertirà en una mena de taula d’operacions en què s’analitzarà els vicis de les famílies. Lucía del Greco ha volgut rescatar una part del text Cor blau, de Caryl Churchill, del 1997 per indagar en el laberint de les influències positives i tòxiques en el sí familiar. Sobre aquesta recerca, però, hi plana la forma, per sobre, implacable. És un treball de compenetració entre tots els intèrprets que exigeix concentració, una notable fredor en l’actitud dels personatges i una exagerada precisió per repetir bona part dels moviments.

El desig del cor parteix d’un treball de repetició. I d’evolucio d’aquesta repetició. Com si fos una prova científica per descobrir l’ADN de les famílies. L’obra imagina un teatre quàntic, com qui juga a un laberint en què ha de trobar el camí perquè el ratolí capturi el tall de formatges de les revistes infantils. El traç avança i retrocedeix quan troba un camí tallat. És la forma per anar descobrint les possibles digressions d’una situació aparentment feliç i quotidiana. A mesura que el viatge es bifurca en camins més estrets i foscos, emergeix una violència sexual, una antropofàgia (Ai, Demèter, que provoques una tortura als que només volien parar una taula per a tothom, ben lluent, de fusta noble!!), una incomoditat que fa la cambra irrespirable. El gust per la contemplació va pervertint-se en un molest i angoixant quadre de misèries. Com a les proves de frontisses d’Ikea, quan es força fins a l’infinit un calaix, acaba petant. La família té una obsolescència programada que s’activa, arran de l’empancipació del primer fill/a. A partir de llavors, els equilibris trontollen i apareixen les obsessions que s’havien controlat callades, fins aquell moment. Els cinc (tieta, pares, i dos germans) que han conviscut en aquella casa durant anys, ara, topen contínuament. I no entenen per què. Ni la banda sonora amable i tendre de Time after time amaga aquesta incomoditat; en tot cas, la fa més estranya. En la nova relació tot queda desenfocat, distorsionat.

Darrerament, ha cobrat interès el treball de Churchill (Londres, 1938) als teatres de Barcelona. Comptem, per exemple, amb Lluny (Sala Beckett, 2013); El setè cel (Sala Beckett, 2014), Top girls (Akadèmia, 2016), I només jo vaig escapar-ne (2021). Una autora de més de 80 anys que encara indaga (cada cop cap a uns paratges de majors cataclismes) demostra una voluntat de ferro. El seu teatre no està pensat per al gaudi d’un espectador acomodat, si no per buscar el dolor en alguna fissura d’aquell cos. Descriu la mateixa buidor de les comèdies de bulevard (El nom, Art) però amb una agror molt centreeuropea: Treballs com Vernissatge de Havel; O La Peggy Pickitt veu la cara de Déu de Roland Schimmelpfennig sintonitzen millor en aquest teatre íntim quàntic, d’explosions profundes i agres. L’humor un punt absurd i els moviments coreogràfics (en els quadres del ball) proven de trencar la contundència de la paraula, aporten ritme des de la diferència de temperatura del mateix material. El gat de Schroedinger (viu o mort) sempre està a les fosques i incòmode dins de la famosa caixa.