Vernissatge

informació obra



Traducció:
Marilia Samper
Intèrprets:
Alberto Díaz, Xavier Pàmies, Carla Ricart
Escenografia:
Roger Orra
Il·luminació:
Roger Orra
Vestuari:
Susana Del Sol
So:
Joan Pàmies
Vídeo:
Lluís De Sola
Producció:
La Trama Produccions
Companyia:
Àngels Margarit / cia. Mudances
Direcció:
Àngels Margarit
Sinopsi:

Un home és convidat per una parella d’amics a la celebració de la seva casa recent decorada. Però ben aviat, el que semblava que podia ser una vetllada agradable, acaba convertint-se en un autèntic malson. Sota l’aparença d’una parella feliç, moderna i exitosa, que creu que la seva manera de viure és la correcta, s’embranquen en una allau de crítiques per condemnar les decisions vitals del seu amic, revelant a poc a poc els dos éssers fràgils i buits que són i que han construït tot un món d’aparences amb l’única finalitat que rebre l’aprovació de l’altre.

Crítica: Vernissatge

27/12/2016

Una versió anterior a Art de Yasmina Reza

per Jordi Bordes

L'art i l'amistat són els dos pols sobre els que pivota Art,  l'obra de major èxit de Yasmina Reza. També la teòrica amistat i la decoració són el motiu d'aquest Vernissatge que proposa Trama Teatre al Maldà. El cert és que Václac Havel va construir aquesta obra com una denúncia velada a l'establishment comunista. Despre´s de la revolució de Vellut Ç(del 1968) el govern comunista va prohibir les obres de Havel i ell va escriure Audiència i Vernissatge, en què un intel·lectual estava relegat a una cervesera (i que es trobava havent de redactar els informes que el seu cap feia sobre el seu comportament). Vernissatge era el mateix personatge que assistia a una invitació d'uns amics seus, que havien sabut triomfar a l'ombra del comunisme. Una verge o un confessionari fan conjunt amb una espasa turca i uns mobles moderns de línia prima. La parella, que no para de voler lluir canapès, discos de vinil comprats a Suïssa o el seu efusiu amor necessiten, en realitat, l'aprovació d'ell. El seu món tant aparent es desfà com un castell de cartes si no rep l'adjectiu que l'aprovi. 

A escena, es contraposa el que hauria de ser la vida ideal amb la realitat. El que sap conformat-se i ser feliç amb les seves humils flors respira més sincer que els que aparenten una alegria desmessurada, que se senten gelosos del seu èxit i el volen compartir a pessics per poder-ne fruir més ells. El dissortat escriptor, treballador eventual de la cervesera, optarà pere un perfil baix: no enfrontare-se. La seva amistat és una etapa més de la seva penitència política. La proposta de Trama Teatre obvia la bilis amb què Havel va escriure aquell exili interior (les seves obres s'estrenarien amb èxit a Europa i Amèrica). Certament, aquest desencontre de vells amics esdevé tensa, fictícia, hipòcrita. I podria ser un escenari ben real en aquests anys en què la crisi ha castigat la majoria de la classe mitjana i ha estat benèvola amb altres que han sabut nedar i guardar la roba, després d'anys d'especulació. En el fons, la felicitat no rau a la cartera si no a la consciència. Encara sort!