La Peggy Pickit veu la cara de Déu

Teatre

informació obra


Traducció:
Anna Soler Horta
Intèrprets:
Núria Cuyàs, Xavier Frau, Óscar Jarque, Lluna Pindado, Daniel Kok
Composició musical:
Ivan Prades, Sheila Garcia
Direcció Musical:
Sheila Garcia
Assesoria de moviment:
Maria Garriga, Maria Garriga
Vestuari:
Núria Llunell, Núria Llunell
Escenografia:
Daniel Gener, Daniel Gener
Il·luminació:
Daniel Gener, Daniel Gener
Ajudantia de direcció:
Albert Massanas, Albert Massanas
Producció:
The Three Keatons, The Three Keatons
Autoria:
Daniel Kok
Sinopsi:

A La Peggy Pickit veu la cara de Déu dues parelles d'amics, antics estudiants de medicina, es retroben al cap d'uns anys. El temps i la distància han fet la seva feina i han obert un abisme entre els personatges. Cada parella enveja l'altra: els uns envegen la felicitat conjugal del matrimoni dels primers, els altres envegen els sis anys d'aventura africana dels segons. Les dues parelles es troben en un moment crític.

Una follia embriagadora, a l'aguait, segresta els personatges i els aïlla. Isolats, s'obsedeixen en la seva visió occidental del món. La Peggy Pickit veu la cara de Déu és una reflexió lúdica, irònica i càustica sobre l'enveja i el sentiment de culpabilitat del món occidental.

Crítica: La Peggy Pickit veu la cara de Déu

28/02/2017

El gat de Schimmelpfennig

per Jordi Bordes

Al dramaturg Roland Schimmelpfennig li agrada jugar molt amb lp'ambigüitat. Plantejar uns personatges poc traçats que es troben en una situació que serà extrema i hauran de reaccionar. El dramaturg el que busca és la incomoditat de l'espectador. I l'obiga a trobar una sortida, a entendre i situar-se en el comportament dels personatges que hi ha a escena. La psada en escena deMoises Maicas respon prou a aquests paràmetres, incoporant-li encara algun element de distanciament interpretatiu, com és el cant líric en algunes rèpliques. El naturalisme queda desmanegat. El que podria ser una situació de comèdia de bulevard entre la retrobada de dues parelles, separades per una temporada llarga (i de com incidir en la societat, línies de compromís bonista, que s'han anat distanciant) esdevè una peça amarga, sense concessions. Maicas ja va dirigir un text del dramaturg alemany: El drac d'or (Akadèmia, 2014). L'autor, molt representat arreu, també té bona rebuda a Barcelona, gràcies a la labor de la Sala Beckett, que el convida, sovint als seus cursos de l'Obrador. També en va fer un cicle especialitzat el 2006 amb peces com La nit àrab, La dona d'abans o Push up 1-3.

En aquesta ocasió, cal advertir que es tracta d'uns dels textos més antics de l'autor (1999) i que planteja una ambigüitat extrema quan les dues parelles parlen de les criatures (i les simbolitzen amb una nina de moda, de sèrie, occidental i una altra feta de fusta, artesanal i irrepetible). Una parella se sent feliç de poder ajudar des de la seva còmoda posició. L'altra semblen tenir una gran satisfacció per haver donat els anys de la seva joventut a curar en països del Tercer Món. En aquest sentit, el paper del cooperant queda en entredit com a La treva (Villarroel , 2016). I és que la nena malalta que tot el grup de cooperants va acollir ha desapaegut i no es pot saber si és viva o és morta, a causa de la inestabilitat militar io també de la seva dependència amb els medicaments. Per això, es pot dir que aquella teoria filosoficocientífica que practiquen Loscorderos a Afasians (Grec, 216) de manera desinhibida sobre el gat de Schroeder (el gat de la caixa és viu i mort alhora, perquè ningú gosa obrir-la) manté un paral·lelisme amb l'Annie de l'Àfrica. La complexitat nmanté una obscura realitat que dificulta l'empatia amb l'espectador. I ni les pantoflades directes, de ràbia i enveja,entre els personatges, arriba a aclarir la situació.