L’autor i director Víctor Sánchez Rodríguez insisteix en posar una foscor extrema en una família privilegiada. Ho fa amb uns personatges, carregats de secrets i desigs inconfessables. I que han projectat en el seu fill Juli tot allò que els sembla vivificador. Per això, la seva figuera és la més matinera en donar fruits; per això ha quedat primer de la promoció de la llicenciatura de piano; per això és estimat per tothom; i els versos que escriu, d’amagat, projecten vida. Però un estrany vent assota la llar i remou els fonaments.
El fill no apareix el dia de la gran celebració i tot trontolla. El text es deixa persuadir per unes rèpliques que es distancien de la quotidianeïtat i que pretenen donar una profunditat dramàtica, que sonen pretensioses, la majoria de les vegades. El text parteix d’unes bases antigues, que remeten a obres teatrals de fa unes dècades, de personatges que serveixen per defensar pensaments, reflexions precioses però sense el cos que les visqui. I això va en contra d’aquest vendaval que serveix una preciosa escenografia, que va arrossegant tota la riquesa i empetitint l’espai escènic, fent més insoportable la desaparició a la germana Júlia (que se sent culpable); a la mare Cecília (que no entén perquè li empipa que regiri en la carpeta privada de poemes); i al pare Francesc (que amaga la seva obsessió sexual i ànima sanguinària sota la toga de jutge).
El treball dels actors és vacil·lant perquè el text no els dóna la base per fer-lo creïble. Lina Lambert, actriu veterana capaç de defensar els personatges més histriònics i vaporosos (Talking heads, El carrer Franklin) deambula desesperada com una mare egoista, possessiva, pagada de sí mateixa que no sap sobreviure aquesta acció imprevista del seu fill preferit. Probablement, el personatge més defensable és el de Júlia (Júlia Genís) tossuda en fer-se la mes tòxica, reconeixent-se incapaç de ser constructiva com el seu germà. Pel sofà d’aquesta casa hi volaran tot tipus de personatges (reals o inventats) i sempre hi haurà el deix d’una desgràcia. Que no és altra cosa que la constatació que la falsedat ha podrit els fonaments, que tot fa olor d’humit i que els molesta el vent perquè destorba els seus privilegis. El cèrvol com a Canto jo… és el signe de puresa que els caçadors s’entesten a atrapar per a celebrar la seva victòria.
Júlia necessita veure drames cinematogràfics americans per agafar la son. Per això, al film s’hi projecten escenes d’Imitación a la vida, una peça que ressona amb el desassossec dels personatges. Passen el film subtitulat en castellà. En un dels moments de deliri apareix una diva pop cantant en castellà o els fantasmes dels intèrprets de la pel·lícula traduïts en castellà (quan la llengua original és l’anglesa i també s’haguessin pogut traduir al català). Sobta aquesta sortida quan el projecte s’emmarca en un cicle que pretén reivindicar la llengua comuna dels Països Catalans. De fet, també a Nosaltres (A nosotros nos daba igual) també hi havia moltes rèpliques en castellà (però allà quedava justificat perquè representava el viatge dels fills d’immigrats als pobles dels seus pares). Incloure el castellà, sense una justificació necessària a La casa del dolor, no sembla la millor fórmula per demostrar que es poden representar tots els papers de l’auca en català, sense complexes.
