L'autor Víctor Sánchez Rodríguez (Port de Sagunt, País Valencià, 1985) fa un viatge oníric a les profunditats d'una família benestant de caire aburgesat —si és que la burgesia encara existeix— amb un fill i una filla bessons (Juli i Júlia) que viuen aliens als desitjos obsessius dels pares i abandonats a la seva sort.
No és, com es podria pensar, una família “desestructurada” en el sentit tòpic del terme sinó més aviat una família “sense estructura sòlida” reclosa en un embolcall artificiós de cel·lofana elitista a partir de les virtuts musicals de la mare que ha projectat el seu desig en el fill que acaba de graduar-se en la carrera de piano.
Un sopar familiar en honor del fill és l'arrencada de l'obra en una escena inicial de l'exercici teatral de moviment amb la parada de la taula i les ràfegues del vent que es colen per tota la casa com un fantasma que remou les consciències del pare, la mare i la filla que esperen en Juli, el fill predilecte, mentre deixen per perdudes les qualitats potser mai explorades de Júlia, la filla bessona.
Tot i que «La casa del dolor» porta a una idea global de l'estat d'ànim familiar, també li aniria bé que l'obra es titulés «Juli i Júlia», que són en realitat els dos protagonistes i el motor de l'esclat que es produirà des del moment que el fill no arriba aquell vespre al sopar i es manté la incògnita durant tota l'obra de si apareixerà o no o si ha desaparegut per sempre.
És aquest temor el que fa que es disparin els fantasmes interiors de cada personatge i és aquí on la dramatúrgia de l'autor juga entre el realisme del dolor contingut familiar i el món oníric que els manté enclaustrats en la seva torre d'ivori.
Júlia, la germana bessona, necessitada de medecines antidepressives al preu que sigui ni que sigui xantatjant l'amic del seu germà i enganxada a la projecció digital des de la tablet de pel·lícules clàssiques a la gran pantalla del saló-menjador que reflecteixen el dolor dels protagonistes. (Una nota al marge: optar pel doblatge espanyol clàssic —no és la primera vegada en teatre— comença a ser un recurs de to vintage d'una generació del segle passat quan entre les noves fornades d'espectadors ja s'ha fet habitual cada vegada més la versió original i, si voleu, com a mal menor, el doblatge al català.) El pare, arc ancestral de cacera de tribu com a regal de graduació, obsessionat a ensenyar a caçar el seu fill com si el piano no existís. I la mare, obsessionada a musicar els poemes del fill sense que ell ho sàpiga.
Tots tres traspassant el límit de la realitat de la presumpta plàcida llar familiar: Júlia emparentant-se amb les Tres Fades Padrines del Melodrama (una escena amb ressons de Shakespeare). El pare, amb l'amic abillat amb el cap gros de la cervatella blanca per caçar —al·legoria del quadre gegant que penja al fons del saló durant tota la trama i que reprodueix la pintura «Cérvol assetjat per una gossada», del pintor barroc flamenc especialitzat en quadres d'animals Paul de Vos (els conservadors del Museu del Prado, si ho saben, enviaran els agents de la divisió de delictes de robatoris d'art al TNC!). I la mare, rebent en consulta terapèutica la psicòloga de molla fluixa i verborrea escatològica que acaba rememorant les relacions més espectaculars i violentes d'aquell enyorat Carles Santos amb els pianos de la seva vida.
L'obra «La casa del dolor» té una estructura escenogràfica complexa que va escanyant l'escenari a manera que avança la trama. De fet, més que encanyar-lo, el que fa és ofegar el paradís familiar passant pel purgatori i fent un viatge a l'infern de roig encès en un recorregut que va més enllà de l'oníric dels personatges i s'endinsa en el risc metafòric i de comprensió críptica, que sempre és un repte per als espectadors.
La posada en escena té moments suggerents de cadascun dels intèrprets, però molt fugaços. Cadascú compta amb el seu. La jove actriu Júlia Genís a l'alça —nissaga escènica de llaga trajectòria amb Oriol Genís de progenitor—, mantenint una agraïda netedat en el seu discurs i és qui té més oportunitats també per mostrar l'expressivitat dels fantasmes —o els dimonis— que l'assetgen. La veterana actriu Lina Lambert no decep mai en les seves escenes sovint misterioses i sigil·loses —com ara bategen el subvirus òmicron que planeja de nou— tot i que aquí té l'oportunitat d'un esclat esfereït inusual en ella. L'actriu Amparo Fernández escup també amb força els impromperis que l'autor atorga al seu estrambòtic personatge. L'actor Carles Sanjaime, el pare de família, no troba el seu paper fins al minimonòleg final —no tan mini i diria que fàcilment escurçable— i els dos joves actors, Antonio Escámez i Pol Monen, mantenen els seus doblets com a protagonistes de la sorpresa final que deixarem per als espectadors.
Per sortir, primer cal entrar. Un missatge subtil que l'autor de «La casa del dolor» deixa en boca dels seus personatges més d'una vegada. Per sortir, primer cal entrar. Doncs, sí. Però sempre que les ràfegues de vent, esclar —com els fantasmes i els dimonis— no et barrin el pas. (...)
