La inquietant vida rere la imatge d’una família perfecta.
Una família es reuneix per sopar en honor d'en Juli, el fill, que ha acabat la carrera de piano. Han preparat un festí. Però en Juli no es presenta. Davant d'aquesta desaparició, cada familiar afronta la situació de manera diferent: la mare buscarà consol i ajuda; el pare sortirà a la recerca dels llocs que freqüentava i la germana es tancarà a casa envoltada de melodrames i benzodiazepines. Els camins de cadascú entraran en un laberint oníric, còmic i sorprenent a través dels quals descobrirem els fantasmes d’una família que semblava modèlica.
___________________________________________________________________________________________________
Imaginen una família, d’aquestes que semblen perfectes, que viuen en una urbanització agradable. Una família que es prepara per a celebrar un festí en honor de Juli, el fill, que ha acabat la carrera de piano. Un festí per a celebrar la seua entrada a la vida adulta. Mentre l’esperen, Cecília, la mare, canta una cançó davant de Francesc, el pare, i Júlia, l’altra filla i germana bessona. La cançó és un poema de Juli al qual Cecília li ha posat música. Diríem que, se n’ha apropiat sense demanar-li permís. El poema els inquieta. Juli es retarda. I si Juli refusa participar d’aquest festí?
La casa del dolor és un viatge pel melodrama dels horrors d’una família que podria ser qualsevol família. Un viatge cap a la nit, òrfic, que travessa consultes de psicòlogues i esglésies, ventisquers i laberints, a la recerca d’una expiació.
Certament, quan estàs dins d’una casa – una senyorial mansió burgesa presidida per una gran reproducció del quadre de Paul de Vos “Cérvol assetjat per una gossada” -en la qual el vent que entra per les finestres, bufa en direccions contraposades, vol dir que alguna cosa molt inquietant és a punt de passar aquí dins. I l’inquietant petita tragèdia domèstica a la qual s’han d’enfrontar els membres de la família que l’autor Víctor Sánchez Rodríguez ha reunit en aquesta llar, és l’absència del fill en honor del qual s’havia preparat aquesta nit un sopar de celebració especial. Fent realitat els somnis de la seva melòmana mare, el nano , en Juli, ha finalitzat els estudis al conservatori, i pot ser ja considerat tot un pianista professional.
Però en Juli, sense previ avís, no s’ha presentat ni a l’hora de sopar, ni després de l’hora de sopar . I això ha generat un daltabaix en cadascun dels membres d’aquest grup familiar. El pare, el gran caçador que ha intentat sempre transmetre la seva passió per la caça al fill, ha optat per posar-se a buscar-lo allà on en altres circumstàncies , no hagués entrat mai; ha provat d’entendre sense saber massa com fer-ho alguna cosa dels seus desitjos ocults, de les seves altres vides mai exterioritzades . La mare, ha pres l’opció de buscar respostes i ajut allà on els falsos gurus venen falses respostes. Però es diria que la seva particular guia espiritual amb vernís d’arrauxada psicòloga , més aviat l’està conduint cap el desgavell absolut, i el més histriònic dels ridículs .I la germana bessona, la Julia -que és la que millor pot entendre al Juli, però també, la que té que pagar el preu de sentir-se sovint anul·lada per l’atenció que rep el noi de la casa- ha decidit fer el que sempre fa quan es veu superada per les circumstàncies: ha decidit posar-se a devorar grans melodrames clàssics de l’edat daurada de Hollywood.
I tinc que dir que, com a cinèfil que sempre ha sentit feblesa per un gènere sovint injustament menyspreat, li aplaudeixo a la Julia la decisió, i el bon gust de les pel·lícules escollides. Tot i que alhora, no puc deixar de creure que ficar segons quins referents cinematogràfics carregats de força mítica en espectacles escènics mancats d’aquesta mateixa força, constitueix sempre un evident perill. A la notable escenografia que Max Glaenzel ha creat per aquest muntatge ( una escenografia que es converteix de lluny en els seu element més poderós) ens hi trobarem projectats els rostres de la Lana Turner de “Imitació a la vida”, de la Gene Tierney de “Que el cel la jutgi”, de la Joan Crawford de “Mildred Pierce”. Tres actrius en estat de gràcia que, aquí, faran més tard una més aviat desgraciada aparició en format oníricament transvestit. I tres sublims melodrames dels quals la Julia ens recitarà – incomprensiblement, en castellà, malgrat estar veient les pelis en v.o.s.- extensos fragments dels seus diàlegs. Aquests tres melodrames ( l’elecció dels quals , per molt sublims que siguin, resulta més aviat aleatòria des d’un punt de vista narratiu) , n’anaven carregats de veritat; el bon melodrama, sap precisament ( Sirk, Minnelli o el mateix Almodóvar , en són testimonis ) com convertir l’excés en la revelació de la veritat oculta, del dolor ocult . Però aquí, i més enllà de la referència que l’autor fa en la seva presentació del text, afirmant que “el melodrama està iconogràficament fixat a l’arquitectura de la casa burgesa, a la seua atmosfera claustrofòbica que és una presó”, el melodrama queda en realitat lluny de l’estructura que adopta el text. Una estructura presentada amb un embolcall visual que , posats a buscar referents cinematogràfics, et remet també cap a altres gloriosos escenaris de pel·lícula.
I és que quan la mateixa arquitectura de la casa del dolor comença a desestabilitzar-se i mobilitzar-se, entra llavors en el camp visual un espai decorat amb cortinatges vermells que sembla ser un espai David Lynch en estat pur : el vent oníric ens ha desplaçat cap a un lloc que ben bé podria trobar-se ubicat a Mullholand Drive o a Twin Peaks. I també aquesta associació, constitueix un perill, se tenim en compte l’escassa entitat del que passa i del que es diu dins d’aquest succedani lynchià. D’altra banda, tenim el quadre del saló, la irrupció d’un cap de cérvol, i la desestructuració familiar desfermada: tenim doncs un escenari molt al gust d’aquest magistral gran especialista en nuclis familiars amenaçats de ruïna que respon al nom de Giorgos Lanthimos , el director d’ “El sacrifici d’un cérvol sagrat” , “Canino”, o “Alp”, per esmentar les seves pel·lícules més cruelment “familiars”.
Tenim, en definitiva, masses referents d’alçada, perduts en la desorientació general d’un espectacle en el qual els deliris maternals estan escrits i descrits amb irritant banalitat, els gens afinats rampells cabareters resulten d’una rutinària superficialitat demolidora i en van ben necessitats d’ajustos interpretatius ( de fet, l’apartat interpretatiu està desatès fins i tot en el cas d’una actriu habitualment tan notable com ara ho és Lina Lambert), i els intents de donar-li una dimensió més intensa a l’itinerari personal de cadascun dels membres de la família, deriva cap aquella mena d’excés que no es pot permetre mai el bon melodrama: l’excés de pretensiositat . Incapaç de resoldre l’embolic dramatúrgic , l’autor acaba la seva obra amb una escena que, de fet, es diria que convida a practicar una anticatàrtica teràpia de grup (prescindint, això sí, de la insuportable terapeuta triada abans per la mare). Arribats a aquest punt, es diria que la casa del dolors’ha transformat més aviat en la casa del mal de cap familiar passatger.
