Nosaltres. (A nosotros nos daba igual)

informació obra



Autor:
Helena Tornero
Direcció:
Ricard Soler Mallol
Intèrprets:
Tamara Ndong, Neus Ballbé, Junyi Sun, María Ramos, Nacho Alemida
Sinopsi:

Cinc fills d’immigrants viatgen al país d’origen dels seus pares, un país que en realitat tampoc és el seu. Un viatge a la memòria, als orígens, un viatge d’aprenentatge i de pèrdua de la innocència narrat en primera persona. El viatge de l’aprenentatge sobre els orígens dels qui han nascut en un país del qual se senten fills, però que mai no els ha acceptat com a tals.

«I tu d’on ets?» Te l’han feta mai, aquesta pregunta? Potser de vegades el to ha estat amable. D’altres, potser, hi deixava entreveure un subtext més hostil. Les persones sempre hem anat d’aquí cap allà. Què passa quan ets d’aquí però el país d’origen dels teus pares és allà? Quan ets d’aquí, però els altres no et veuen d’aquí? A Nosaltres (A nosotros nos daba igual), hi trobareu cinc fragments de vida. Cinc viatges vers els orígens dels pares, però també vers la pròpia identitat, la del viatger, però també la de l’espectador. Cinc personatges que han hagut de sentir massa vegades aquesta pregunta, fruit d’una mirada esbiaixada, construïda per un discurs determinat, per una història, la que ens han explicat, la que ens han amagat, la que ens han transmès inconscientment. Cinc punts de vista d’una part de la ciutadania que sovint hem ignorat a l’hora d’explicar la nostra història col·lectiva. Helena Tornero i Ricard Soler Mallol.

Crítica: Nosaltres. (A nosotros nos daba igual)

12/10/2021

Empàtica mirada a l'altre

per Jordi Bordes

Helena Tornero practica un teatre social i polític. Que pretén modificar comportaments i estructures d'estat, si fos possible. Ho fa, aquest cop, amb l'honestedat dels testimonis que apareixen a escena. No narren la seva biografia, però ho podria ser. Cinc joves europeus, de pares d'arreu del món, passen de ser invisibles per evitar-se problemes amb l'estructura repressiva de l'Estat i també amb ciutadans que els distancien només pel color de la seva pell a abraçar aquest diferència. El viatge a les terres dels seus pares, que ells en serien turistes si no fos (altre cop) pels seus trets físics, significa un nou desencontre. Enlloc els acullen com a casa; sempre hi ha un rebuig per desconeixement o per enveja. L'obra apel·la a fer-se visible entre un públic generacional: És imprescindible que e TNC treballi públics més enllà del de la majoria dels seus abonats, I aquest és un bon camí (tot i que, possiblement, demani temps per afiançar-lo). La temporada passada, el treball d'Ivan Morales ja feia un sonor cop a la taula: Heroïnes o res.

Nosaltres (a nosotros nos daba igual) es una coproducció amb el Teatro Español de Madrid. Per això, el repartiment és mixte i es barreja el català i el castellà. Puntualment, els actors catalans també parlen en castellà si representen una conversa amb el seu avi de Santo Domingo. Però, quan la conversa és entre els cinc actors es multiplica el bilingüisme de carrer, ben natural. En elfons, tots els actors es clamen del marteix: que no els cncedeixin papers de personatges de teatre clàssic. Per això es van prodigant rèpliques de la dramatúriga del Segle d'Or amb La vida es sueño de Calderón de la Barca, com a llibre de capçalera. És un recirs molt ben jugat a escena, probablement gràcies a què el director Ricard Soler ja hi ha treballat amb la companyia Obskene amb peces com Fuenteovejuna. Fa uns anys, Blanca Portillo va representar Segismundo, un paper masculi. Però tothom la va aplaudir. Ara ells demanen que també puguin trencar aquesta altra barrera de vidre. Molt puntualment s'ha produït a Catalunya, com quan Babou Cham va fer de Manelic a Terra baixa.

El que revela Nosaltres és una empatia cap a la dificultats dels veïns tot provant de trencar una distància social, carregada de prejudicis. Sentir-los, emocionar-se amb ells elimina aquestes reserves i venen ganes d'abraçar-los i de completar amb ells un poema místic. La dramatuga i el director han construït la peça escoltant i integrant les formes d'expressió. I han fet bé per assimilar el moviment de l'actor Junyi Sun (Lóng, Am I Bruce Lee). Ells, amb eldebat valent han descobert també les seve spròpies contradiccions. Per això, en comptes d'alliçonar mostren el que han après de les seva relació complexa (com la de la majoria dels joves) amb la família, per exemple.

La dramaturga ha demostrat una evident esperança en el demà, pensant amb els que l'escoltaran. Mirant de donar-los-hi sorpreses però sempre amb una sortida en positiu. Exemples evidents són Kalimat o El futur. Ara construeix un pont eficaç de relats que demostren vulnerabilitats compartides i, en canvi, com només uns queden exposats per la diferència. Hi ha una mirada que la societat en general i la família, en particular, transmet als més petits. Sense dogmatismes ni pesat moralisme la vida dels cinc testimonis es mostra diàfan i ensenya la mentida d'aquell prejudici social.La veritat complexa, ben explicada és el millor antídot a la mirada de la diversitat com a fet pejoratiu. La diferència (en el cos i en la llengua) és una riquesa.