Els cinc joves protagonistes d’aquest espectacle , saben molt bé com interpretar ja de lluny -n’estan massa acostumats com per a no fer-ho- el que implica la mirada que li dirigeix l’altre, i la deducció ràpida que s’està forjant la persona que dirigeix aquesta mirada. Saben molt bé que el primer que han detectat aquests ull és el color de la pell, i que a partir d’aquest color, ja han fet la seva pròpia deducció. I saben molt bé que fins i tot si l’aspecte cromàtic ha passat desapercebut, n’hi haurà prou amb una simple referència verbal als orígens de l’arbre genealògic de la persona observada per a que la persona que mira arribi gairebé sempre a la mateixa ràpida conclusió: la conclusió d’estar davant d’algú que no és d’aquí, que no és del tot un dels seus, que no pertany del tot al seu mateix grup ni a la seva mateixa cultura. Fins i tot, encara que el DNI i el passaport semblin voler reafirmar tot el contrari. Els papers oficials , són una cosa. Però el que detecta la mirada, pot ser una altra cosa ben diferent.
I això que els cinc protagonistes d’aquesta proposta saben molt bé perquè ho han experimentat en primera persona, ho té també molt clar Helena Tornero, la dramaturga d’un espectacle que parteix precisament d’aquesta diferència en la mirada de l’altre. Que vol endinsar-se en els efectes que provoca la mirada que remarca la diferència i assenyala inevitablement l’exclusió: de vegades amb to burleta, de vegades amb prepotència o fins i tot amb violència, però sovint també amb amabilitat , o amb un to de forçada empatia i d’impostat paternalisme. Un espectacle que vol alhora reflectir de quina forma sembla condemnar a moure’s en una inhòspita terra de ningú a qui rep aquesta mirada d’exclusió d’una comunitat que és també la seva i amb la qual s’identifica , i d’altra banda sent les arrels culturals dels ancestres com quelcom valuós però llunyà amb el que no se sent prou identificat .
I serà precisament aquest viatge de retorn a les arrels , el que s’emporti el major protagonisme d’una proposta que dedica la seva primera part a assenyalar els efectes d’aquesta mirada, i a explicar com la van descobrir quan eren encara nens, quan encara desconeixien la seva dimensió. Quan , per exemple, encara no podien detectar que la burla constant del company de classe , era una manifestació de pur racisme. I quan encara no podien tampoc percebre com aquest mateix racisme s’escolava en la resposta que donava a aquesta burla aquell professor o aquella professora a qui li hagués correspost marcar límits i remarcar les implicacions del que estava passant a la seva aula. És llavors , al llarg d’aquest primer fragment, quan aquesta proposta coproduïda pel Teatro Español i dirigida per Ricard Soler Mallol, s’apropa més i millor als seus objectius , amb la complicitat d’aquest cinc intèrprets que transmeten amb lleugeresa allò que podrien transmetre amb un plus de dramatisme.
Però el correcte funcionament d’aquest tram inicial es transforma en quelcom força més feixuc quan el quintet omple la motxilla per tal de viatjar al lloc de naixença dels pares ; per tal de retrobar-se amb aquells orígens que de vegades han estat també mitificats per aquests mateixos pares o avis. Uns pares, uns avis, que sovint no poden amagar tampoc el seu desig que el viatge, serveixi per a que el noi o la noia, creï un vincle amb els ancestres que ara sembla no existir. I també aquí, aquests fills s’hauran d’enfrontar a una altra mirada que pot resultar incòmode: la d’aquells parents , vells amics o coneguts que ja no veuen tampoc com a seus a aquests visitants, que no es reconeixen en els seus costums adquirits en terres llunyanes. I que, en definitiva, no fan de vegades altra cosa que accentuar en els visitants la sensació que ja ni són d’aquí, ni són d’allà.
Els cinc intèrprets de l’espectacle visualitzaran aquest viatge movent-se per un poc agraït espai escènic de Monica Boromello en una cantonada del qual s’hi troba l’element més misteriós del muntatge: un únic petit monitor que emet constantment imatges ( molts d’elles, fragments de documentals o de pel·lícules clàssiques) pràcticament impossibles de ser identificades per a qualsevol espectador que no es trobi situat ben a la vora de la pantalleta. Quin sentit té, aquest monitor? Si s’intentava atorgar-li un valor dramatúrgic a les imatges que emet, per què no s’han habilitat més monitors o , senzillament, s’han projectat aquestes imatges a l’espai central? El que puc afirmar pels comentaris escoltats, és que la seva presència deixa desconcertada a una bona part del públic. En qualsevol cas, i monitors enigmàtics a banda, el cert és que el constant anar i venir ´donant salts d’una part a l’altra del món seguint-li les passes als cinc viatgers, pot provocar efectes un xic esgotadors. En gran part, perquè el contingut d’aquests viatges resulta més anecdòtic que revelador, i està farcit d’un humor molt – massa- bàsic, d’un to caricaturesc també tirant a primari, i de situacions que tendeixen a fer-se reiteratives. D’altra banda, els interludis clàssics amb fragments de grans autors del Segle d’Or resulten també repetitius i un xic forçats, sense que la seva inclusió quedi massa justificada. Cert: aquests fragments serveixen per a recordar-nos que massa sovint , el color de la pell es converteix en una barrera insuperable, un obstacle que impedeix accedir a determinats papers : aquí tenim el cas d’un dels cinc protagonistes de l’espectacle, que somia interpretar “La vida es sueño” fent el paper de Segismundo, però que sap que el somni es gairebé irrealitzable ( en aquest sentit, cal assenyalar que l’escena anglosaxona està donant passos de gegant; allà un Segismundo negre, no seria pas cap entrebanc. ). Però un cop entesa l’idea , els afegits resulten també sobrant, i allarguen en excés una proposta que s’esgota molt abans que l’espectacle finalitzi dues hores després d’haver-se iniciat.
I ara, un petit incís: per què li diem “espectacle bilingüe” a un muntatge en el qual el 80% o més del text està dit en castellà? Per què , si els actors i les actrius catalanoparlants de la proposta parlaven en castellà quan l’espectacle es va veure a Madrid, els actors i les actrius castellanoparlants de la proposta no poden parlar gen ni mica en català quan la proposta es representa a Barcelona? Que el primer espectacle de temporada programat a la Sala Petita del Nacional no tingui en compte aquests elements, em sembla com a mínim digne de consideració.
