Què transita en la penombra de la Sala Tallers? Són dofins o son taurons? Els esquàlids són depredadors; els mamífers són molt mes amigables i amb el seu bec poden fer escampar als altres. Els dofins són, també, aquelles persones que algú promociona per a fer noves descobertes, sigui en el camp que sigui. Els taurons són molt gelosos de la seva presa. Es respecten entre ells, però no son gaire més sociables (i això, en l'argot teatral, voldria dir cuidar la família de contactes per anar promocionant-se només entre ells).
Ivan Morales (Sé de un lugar, Jo mai, Esmorza amb mi) i David Climent (Afasians, La banda de la fi del món) presenten a la Sala Tallers un nou títol per mirar d'apropar el públic jove (dels instituts) al TNC (com ja era El futur d'Helena Tornero), fugint de la tadicional tria dels claustres de clàssics de la literatura. Els joves que plantifiquen a l'escena tenen molta ràbia (com les de Gazoline, de Jordi Casanovas), treuen escuma, estan queixosos de tot. Tenen clara la seva reivindicació : Que la seva veu sigui escoltada. Però, terrible crueltat, la peça no els dóna pas gaire discurs que vagi més enllà. Sap greu que aquesta voluntat de donar veu al talent jove acabi sent un ou buit, un cas similar a La malaltia de Juan Carlos Martel, lamentablement: volen parlar dels joves però imposen (sense adonar-se les seves paraules a les dels joves). Per això, tenen molta més força altres treballs com Cry babies, Bitch o Karaoke Elusia, per citar-ne tres de recents, en qe són els mareixos els que lideren l'escena.
Un dels mèrits d’Heroïnes o res és que ha aconseguit subvertir la presència d’intèrprets per sobre de la seva condició de gènere, demostrar que hi ha una causa comuna que els uneix i que els convida a rebel·lar-se sigui en l'àmbit familiar o bé en el món artístic. El repte és trencar el sostre de vidre a una generació d’actors professionals (per edat i per moltes altres condicions) i construir una tonada que el jovent identifiqui, i que els més adults hi puguin empatitzar.
A Heroïnes o res pretenen fer una acció subversiva a “un teatre amb gent important, el dia de l’estrena”. La seva incapacitat de tenir un altaveu, de sentir-se escoltats els porta a una frustració que deriva en ràbia. Per això, aposten per fer una adaptació trash de Cyrano de Bergerac i rebentar cada un dels grans de pus de la societat. Com a mirada externa d'aquest teatre dins del teatre, hi intervé l’actor Bruno Bergonzini (representant-se a ell mateix), un intèrpret que una malaltia muscular l’ha apartat de l’esfera pública tot i que ell resisteix a parlar sobre la responsabilitat de l’art (ja ho va fer amb els Sixto Paz a Bruno& Jan (i Álbert)). És la veu calmada, la que ha hagut d’aprendre a canviar de velocitat i a mirar-se el món des d’una altra òptica sense renunciar a un canvi de paradigma: Els hi agraeix la seva acció revolucionària, amb el que aquell odi es converteix en una mena de consol.
Ivan Morales se’n surt en trencar els rols. Els perfils característics (que sovint doble estigmatitzen al personatge) com pot ser tenir pell negra o erigir-se amb una identitat de gènere en trànsit, ara deixa de ser central. En realitat, la ràbia els depassa. Els taurons que segueixen navegant pels teatres de referència, i que els impedeixen estrenar-hi, es converteixen en un enemic comú. És una bèstia comparable a la que el personatge de tornada va lluitar-hi dècades abans. El actors que interpreten Pau Escobar, Tai Fati, Àrid Soldevila i Emma Clarke pateixen d’un mal crònic. Però lluiten conjuntament. Superen l'estigma del nas de'n Cyrano, que tot i la seva èpica, sempre serà una balena blanca solitària com la de Moby Dick.
