La banda de la fi del món

Teatre

informació obra


Intèrprets:
David Climent i Pablo Molinero (loscorderos.sc), Pia Nielsen (Miss Q)
So:
Miss Q
Il·luminació:
Cube.bz
Producció:
Temporada Alta 2015, loscorderos.sc
Autoria:
Berlin (Bart Baele and Yves Degryse)
Composició musical:
Peter Van Laerhoven
Estrena:
Temporada Alta 2015
Sinopsi:

Loscorderos.sc incorporen per primera vegada una dona en una proposta seva: la danesa Pia Nielsen, Miss Q, una música i cantant tan heterodoxa i interdisciplinària com el mateix teatre bastard que representen David Climent i Pablo Molinero.

Amb la seva barreja de paraula fisicalitzada i d’accions hiperpensades i carregades d’intenció, loscorderos.sc s’omplen d’ecos artístics i vitals. Busquen entendre la naturalesa de l’ésser humà, el seu instint animal, les seves formes de comportament i de relació, i ara s’interroguen sobre com poden acabar passant tantes coses tan improbables. La vida, per exemple.

Crítica: La banda de la fi del món

20/11/2015

Pop postapocalíptic amb tocs d'humor negre, desinhibit i un punt excessiu

per Jordi Bordes

Miss Q ha fet girar com un mitjó el treball auster de Loscorderos.sc. Ara, la musicalitat i el to divertit no deixa quasi en cap moment l'espectador. El viatge que proposen, respon, en certa manera el desencís de Elhombrevisible (La Seca, 2014). Fan, en certa manera, com els seus mestres de La Zaranda que responen les escenes d'un muntage amb el següent. Ara, són una colla d'extraterrestres que procuren convèncer els terrícoles que entenguin que s'ha de creure en la clau de la improbabilitat. Que la humanitat l'erra quan pensa només en la ciència demostrada.La matemàtica de la societat encara no fa cabal de l'existència de la casualitat científicament. El que es pot entendre com un error de sistema és, en relat, una demostració de la fórmula. El sentiment asocial d'aquell heterònim de Pessoa de l'espectacle anterior, es constata com a necessari per plantejar aquesta raresa terrícola, que tant apassiona els altres éssers (i ànimes a través d'una mèdium divertida i gutural) vinguts de les estrelles.

Al discurs divertit i ben trenat (tot i que potser excessiu) se li sobreposa una musicalitat constant. Com si aquests éssers haguessin patit el cataclisme d'El gran despropòsit (Nau Ivanow, 2013). És una música incidental, molt superficial qe dóna a l'escena un aire pop. Però no tot és happy flower. En la interpretació del text hi ha una coeografia que és marca de la casa: constant evolució dels dos personatges que s'entrellacen mentre la Dama de l'Improbable es manté, sempre distant (de fet, apareix com a incapaç de caminar per sí sola). Potser peca de voler-se salvar de la catàstrofe dramatúrgica apel·lant al seu projecte inicial però que no van poder realitzar per falta de recursos econòmics! (una metateatralitat que dóna un punt nou de comèdia però que és innecessari i sona a recurs per salvar el quadre, lamentablement.

L'obra en general respira frescor i desinhibició. No es qüestiona per a res la capacitat de fer el ridícul. De fet, s'ataca a aquest objectiu per aconseguir una comicitat notable, en una posada en escena estel·lar. Vigileu que ningú sigui abduït. Una mena d'E.T amb abric sentencia el quadre. Molt bon final.

Trivial