La banda de la fi del món

Teatre

informació obra


Intèrprets:
David Climent i Pablo Molinero (loscorderos.sc), Pia Nielsen (Miss Q)
So:
Miss Q
Il·luminació:
Cube.bz
Producció:
Temporada Alta 2015, loscorderos.sc
Autoria:
Berlin (Bart Baele and Yves Degryse)
Composició musical:
Peter Van Laerhoven
Estrena:
Temporada Alta 2015
Sinopsi:

Loscorderos.sc incorporen per primera vegada una dona en una proposta seva: la danesa Pia Nielsen, Miss Q, una música i cantant tan heterodoxa i interdisciplinària com el mateix teatre bastard que representen David Climent i Pablo Molinero.

Amb la seva barreja de paraula fisicalitzada i d’accions hiperpensades i carregades d’intenció, loscorderos.sc s’omplen d’ecos artístics i vitals. Busquen entendre la naturalesa de l’ésser humà, el seu instint animal, les seves formes de comportament i de relació, i ara s’interroguen sobre com poden acabar passant tantes coses tan improbables. La vida, per exemple.

Crítica: La banda de la fi del món

25/11/2015

A l'espera d'un nou ordre

per Núria Sàbat

Sense renunciar al segell que els caracteritza i els ha fet mereixedors d’uns quants premis, el grup format per David Climent i Pablo Molinero ha estrenat un nou look amb el qual ha aconseguit cridar l’atenció. I no pas des d’un plantejament que a hores d’ara pugui considerar-se absolutament radical i trencador, però sí configurant un espectacle renovat i prou sorprenent, de ressons apocalíptics i un xic “pops”, que compta amb la presència de la danesa Pia Nielsen; cantant, compositora i actriu amb la qual formen un trio ben avingut i molt efectiu a l’escenari.

Estrenat dins la Setmana de Creació Contemporània del Temporada Alta, La banda de la fi del món és un muntatge que respira frescor, energia i un desvergonyiment divertit i un pèl provocatiu que de vegades sap provocar la riallada.

Amb la incorporació de Miss Q, la música –juntament amb la lluminositat i el color– pren protagonisme i esdevé el focus d’atenció d’una proposta –en la línia del que ells van batejar com a “teatro bastardo”, perquè hi conflueixen text, expressió corporal, objectes i música– que gira al voltant de la seva elaboradíssima teoria de la improbabilitat; és a dir, la probabilitat que passi allò que és altament improbable. L’exemple més clar és el cas de Roy Sullivan –protagonista involuntari d’un cèlebre anunci que lloava els beneficis del Tetra Pack–, que va sobreviure a l’impacte de set llamps.

Procedents d’alguna galàxia desconeguda i decidits a dir-nos el que encara ningú no ens ha dit, ens exhorten a fer alguna cosa –per molt utòpica que sembli–, perquè davant l’arribada imminent d’un nou ordre ens cal, necessàriament, “reevolucionar”.

Les armes escollides per convèncer-nos –malgrat tenir clar que explicar-nos tot això a nosaltres és com “explicar la teoría kantiana a un cerdo vietnamita”– són les que millor podrien aconseguir-ho: una mica de provocació, molta música en directe, reflexions esbojarrades que es verbalitzen a crits o en un xiuxiueig, imaginació, una vitalitat increïble, un domini excel·lent de l’expressió corporal, i un final apoteòsic capaç de vèncer qualsevol brot d’escepticisme.


Trivial