Jo mai

Teatre | Nous formats

informació obra


Alguns dels actors joves amb més present de l’escena catalana interpreten un muntatge que fa olor de rock and roll adolescent. Després de l’èxit de Sé de un lugar, Iván Morales i la companyia Prisamata ens porten un conte de gènere negre sobre un grup de nois i noies que volen formar, en un bar abandonat, la família que mai no van tenir.
Companyia:
Companyia Prisamata
Autoria:
Iván Morales
Direcció:
Iván Morales
Assesoria de moviment:
Joana Rañé
Intèrprets:
Marcel Borràs, Àlex Monner, Oriol Pla, Laura Cabello, Xavi Sáez
Direcció Musical:
Lluís Cartes
Interpretació musical:
Marcel Borràs, Àlex Monner, Oriol Pla, Laura Cabello, Xavi Sáez
Il·luminació:
Raimon Rius
Adaptació:
Anna Alarcón
Traducció:
Lali Álvarez Garriga
Vídeo:
Santa Paciència
Ajudantia de direcció:
Lali Álvarez Garriga, Anna Alarcón (coach)
Composició musical:
Helio Reguera (Nitch), (assessorament musical)
Estrena:
Estrena
Producció:
Grec 2013 Festival de Barcelona, CCCB, Bitò Produccions, CAET, Companyia Prisamata
Sinopsi:

Benvinguts a l’Amparo, un bar de barri d’una ciutat molt semblant a la vostra on ha trobat refugi un grup de joves desarrelats que reuneixen les millors qualitats d’un amic lleial i els pitjors defectes d’un enemic implacable. Ells potser no han tingut tanta sort com d’altres i, ara, busquen en aquesta societat en miniatura el suport i l’afecte que mai no van trobar en les seves famílies. Els interpreten, utilitzant un estil proper i simbòlic alhora, uns actors nous en perfecta sintonia amb l’objectiu últim el muntatge: proporcionar a l’espectador una experiència propera i humana mitjançant un treball elaborat però fresc i espontani. En aquesta obra, que transpira música des del primer moment, els actors són permanentment a l’escenari, com si es tractés d’un concert de hip-hop o d’un ritu tribal. Una proposta jove i valenta que retrata el despertar emocional d’uns nois i noies que lluiten per trobar el seu lloc al món i desfer-se d’unes arrels on es confonen perillosament l’amor i la violència.

Crítica: Jo mai

16/01/2014

Revoltar,ara, amb un thriller cínic

per Jordi Bordes

Prisamata presenta nou espectacle. És molt esperat després de l'èxit (que encara dura) de Sé de un lugar. Respira la mateixa fragància: els continus girs, els punts còmics (aquí molt més amargs), el fil musical (en aquesta ocasió molt més radical)... però el to passa de la comèdia romàntica al thriller més amarg i un punt cínic.

Uns personatges perdedors, que no saben mantenir i disfrutar els puntuals triomfs. Un espai catàrtic, tot i estar en l'absoluta buidor. Una amistat insubornable, quasi com si fos una relació entre germans bessons. Uns secrets dolorosos i amagats (sembla que hi hagi un pacte per passar-los per alt, tapar-los, esborrar-los de la memòria, tot i que retornin en malsons). Aquests són els ingredients de Jo mai, un altre treball que fa un retrat sòrdid d'una generació de joves desubicats, que troben el Nord quan comparteixen música o fan alguna acció constructiva conjunta. La música puja sovint a primer pla amb una reminiscència punk, per moments. Si a Sé de un lugar, Triana era el grup de referència, ara s'és molt més eclèctic: La música casa molt bé amb les emocions i amb la trama. Més del que aparentment pugui semblar. També la llengua salta del català al castellà sense un motiu aparent, segons remogui l'interior de l'actor.

En l'obra, pràcticament, tots els personatges són víctimes i, per molt diverses circumstàncies, botxins. A escena, la companyia fa tot un akelarre per trencar tòpics i prejudicis. El més dèbil desgraciat pot ser violent i l'agressor psicològic o físic de les dones, en realitat, amaga una fragilitat que es trenca, de seguida, en mil bocins. No justifica res, en tot cas, ho qüestiona tot. Bona peça per generar debat després de la funció.