Jo mai

Teatre | Nous formats

informació obra


Alguns dels actors joves amb més present de l’escena catalana interpreten un muntatge que fa olor de rock and roll adolescent. Després de l’èxit de Sé de un lugar, Iván Morales i la companyia Prisamata ens porten un conte de gènere negre sobre un grup de nois i noies que volen formar, en un bar abandonat, la família que mai no van tenir.
Companyia:
Companyia Prisamata
Autoria:
Iván Morales
Direcció:
Iván Morales
Assesoria de moviment:
Joana Rañé
Intèrprets:
Marcel Borràs, Àlex Monner, Oriol Pla, Laura Cabello, Xavi Sáez
Direcció Musical:
Lluís Cartes
Interpretació musical:
Marcel Borràs, Àlex Monner, Oriol Pla, Laura Cabello, Xavi Sáez
Il·luminació:
Raimon Rius
Adaptació:
Anna Alarcón
Traducció:
Lali Álvarez Garriga
Vídeo:
Santa Paciència
Ajudantia de direcció:
Lali Álvarez Garriga, Anna Alarcón (coach)
Composició musical:
Helio Reguera (Nitch), (assessorament musical)
Estrena:
Estrena
Producció:
Grec 2013 Festival de Barcelona, CCCB, Bitò Produccions, CAET, Companyia Prisamata
Sinopsi:

Benvinguts a l’Amparo, un bar de barri d’una ciutat molt semblant a la vostra on ha trobat refugi un grup de joves desarrelats que reuneixen les millors qualitats d’un amic lleial i els pitjors defectes d’un enemic implacable. Ells potser no han tingut tanta sort com d’altres i, ara, busquen en aquesta societat en miniatura el suport i l’afecte que mai no van trobar en les seves famílies. Els interpreten, utilitzant un estil proper i simbòlic alhora, uns actors nous en perfecta sintonia amb l’objectiu últim el muntatge: proporcionar a l’espectador una experiència propera i humana mitjançant un treball elaborat però fresc i espontani. En aquesta obra, que transpira música des del primer moment, els actors són permanentment a l’escenari, com si es tractés d’un concert de hip-hop o d’un ritu tribal. Una proposta jove i valenta que retrata el despertar emocional d’uns nois i noies que lluiten per trobar el seu lloc al món i desfer-se d’unes arrels on es confonen perillosament l’amor i la violència.

Crítica: Jo mai

26/01/2014

Hipnotizante

per Elisa Díez

Entré con miedo a el Lliure de Gràcia. Tenía demasiado presente el recuerdo de Sé de un lugar, los comentarios de amigos y conocidos nos habían sido demasiado halagüeños y algunos incluso me disuadían a no ir: "No es tu tipo de obra" (me encantaría saber cuál es mi tipo de obra). Pero pese a todo me decidí a entrar en una sala donde el 80% del público era adolescente. 

No habían pasado ni diez minutos y ya me había olvidado de Sé de un lugar, de que no era mi tipo de obra y me había dejado llevar por la trama y los personajes. ¡Y qué enganche! No sabia si estaba en el 2014 o a principios de los 90, la atmósfera me trasladaba de una época a otra. Referencias actuales pero teñidas de aquellos noventa del siglo pasado.

(...)