200.000 mujeres

informació obra



Intèrprets:
Anna Tamayo
Direcció:
Ángela Palacios
Escenografia:
Bàrbara Massana
Vestuari:
Ester Buxaus Mir
So:
Alba Rubió
Dramatúrgia:
Àngela Palacios, Anna Tamayo
Sinopsi:

Jamás te he visto en un aquelarre pero tuve que acusar a alguien para acabar con los tormentos. Se me ocurrió tu nombre porque cuando me llevaban a la cárcel nos encontramos y me dijiste que nunca hubieras creído una cosa así de mí. Te pido perdón, pero si volvieran a torturarme, volvería a acusarte”- mujer acusada de brujería. 200.000 MUJERES es la història amagada d’un feminicidi europeu durant el trànsit del feudalisme al nou sistema que desembocaria en el capitalisme. Epidèmies, gelades, diluvis i morts sobrenaturals eren provocades per bruixes posseïdes pel dimoni, bruixes llevadores, bruixes herboristes, bruixes vídues amb terres, bruixes sàvies. Bruixes que no tenien res en comú, més enllà del fet de ser dones.

La Joana, la llevadora del poble, comparteix la seva preocupació sobre la presència del Dimoni a la vila. La Jaumeta, vídua i mare de dues nenes, veu que el negoci de les herbes va perdent força. Totes dues són dones potencialment sospitoses de bruixeria pels seus oficis segons un llibre aprovat pel Papa. La Felipa vol recuperar les terres del seu marit que, segons ella, li ha robat la Jaumeta. I entremig un tribunal civil que s’encarrega d’erradicar el mal d’arrel condemnant a la forca a totes aquelles que tenen tractes amb el diable.

Una única actriu donarà veu a algunes d’aquelles dones acusades de bruixeria a la Catalunya del segle XVII. La Joana, la Felipa i la Jaumeta, llevadora, pagesa i herborista, seran la cara visible d’una història invisible que vol donar veu a aquelles a les quals se’ls hi va arrencar a la forca. Més de 400 dones van morir en terres catalanes a mans de tribunals civils que les condemnaven a mort abans de celebrar el judici. Les conseqüències d’aquesta massacre es palpen avui dia, en una societat en la qual la dona ha de complir el rol que se li assigna i és castigada si se surt d’ell. 200.000 MUJERES és un homenatge, una restauració, un altaveu rescatat en el temps.

Crítica: 200.000 mujeres

05/09/2020

Deambular per l'abisme

per Jordi Bordes

L'actriu Anna Tamayo i la directora Ángela Palacios repeteix l'aventura d'un monòleg amb la brúixola apuntant a la denúncia. si ja ho va fer a Cándida, ara retrocedeix molt més enllà i s'atreveix a parlar (i representar!) les maldats dels Tribunals Civils (a Catalunya no hi va actuar la Inquisició, diu durant la representació) que van executar unes dones i atemorir les altres tot buscant bruixes i mals esperits. Des d'una posada en escena molt senzilla (una música èpica molt efectiva) i alguns moments d'extraordinària empatia cap als personatges que va representant Tamayo (l'àvia de la residència recorda la soledat del personatge d'Alba Valldaura a Iaia, memòria històrica, sense pretendre fer una interpretació tan preciosista). Hi ha documentades més de 400 dones executades (a Catalunya les ofegaven, no les cremaven vives) en 5 anys. En total, la història comptabilitza fins a 200.000 dones executades durant els segles XVI i XVII.

La proposta de 200.000 mujeres (que salta del castellà al català per marcar el salt de l'actualitat al passat d'un poble indefens) és arriscada perquè s'atreveix a representar personatges caricaturitzant-los per donar claus al públic a què el pugui reconèixer. Representar el dolor de les tortures, per exemple, és molt agosarat perquè si no impacta prou a l'espectador (i aquí no hi ha l'efecte especial del cinema ni el primer pla, si no només l'empatia pel personatge que s'ha conegut anteriorment) pot acabar resultant ridícul. També hi ha el perill de caure en un maniqueisme estèril, que no aporta gaire res. Però la dramatúrgia i direcció apunten cap a una interpretació honesta, i que permet que els personatges visquin prous contradiccions perquè la denúncia no sigui només un clam inútil. Segurament, es podria esporgar algun personatge secundari i podria guanyar en ritme el desenllaç però té prou mèrit haver sortit indemne de representar uns personatges mitificats pel cinema, amb la simplicitat de les herbes remeieres penjant, una taula, una gerra i un vestuari que es va transformant. Si acusar de bruixeria la veïna per acaparar les terres, podria semblar un exercici egoista d'acaparar l'hort, en realitat era la por la que podia amb l'amor. I les víctimes, en adonar-se'n, proven de redimir-se i confiar en què l'amor els hi arribarà un cop deixin la Vall de llàgrimes terrenal.