Potser recordeu que ,l’any passat, el Teatre Lliure va obrir temporada tot muntant a l’interior de la Sala Fabià Puigserver la gran platja artificial de Sun & Sea, en la qual els espectadors més agosarats fins i tot podien lluir banyador fent d’extres. Doncs ja us podeu anar oblidant d’acomiadar l’estiu de forma tan calorosa i plàcida, perquè tots els pronòstics meteorològics apunten que, com a mínim a nivell teatral, s’apropa la tempesta perfecte que deixarà convertida en un joc de nens qualsevol DANA que us pugui venir al cap. I ara, que ningú entri en estat d’ecoansietat , aquesta mena de pànic que ataca de vegades a les persones quan comencen a donar-li voltes a les conseqüències del canvi climàtic. De fet, i si tenim en compte que el col·lectiu FC Bergman -el nom del qual podria fer pensar que es tracta d’un equip de futbol fundat per un dels més grans mestres de l’historia del cinema - porta ja més de dotze anys passejant pel món aquesta tan singular proposta, potser la tragèdia col·lectiva no és tan imminent com podria semblar. I de fet també, el canvi climàtic no sembla jugar-hi aquí cap paper transcendental. Però, sigui com sigui, i siguin quines siguin les causes que han desencadenat el desastre natural que està a punt de caure del cel, l’única cosa certa és que cal estar preparats pel pitjor. Que és exactament el que es disposen a fer els habitants del petit poble ficat al bell mig d’un imponent bosc construït per aquest col·lectiu escènic belga que s’autodefineix com a anarquista. Però que , a l’hora de muntar propostes escèniques sovint pensades pel lloc específic i no necessàriament teatral en el qual s’han de representar (aquesta ha estat una constant al llarg de la seva trajectòria) i a l’hora d’edificar pobles perduts al bell mig de boscos sacsejats pel vent amenaçador de la tempesta que s’apropa, renuncia a l’anarquia que porta dins del cos, per tal de posar-se al servei de la més complexa logística escènica; la que requereix aquest espectacle, és d’una ben notable envergadura . I per tal de fer sentir tothom membre d’aquesta comunitat que habita en un grapat de petites cabanes disposades en semicercle al voltant d’un espai comunitari amb el terra cobert de fulles seques i amb petit llac inclòs. El pacient pescador que es troba ja a l’escenari mentre el públic va entrant a la sala , espera que d’aquí n’acabi sortint un peix en un o d’altre moment; i també aquesta espera en pot tenir quelcom de metafòrica.
El cas és que darrera seu hi veiem les portes tancades d’aquestes humils cabanes sense cap mena d’encant rural. Però com sap molt bé FC Bergman, quan les persones anem al teatre a practicar el nostre particular voyeurisme, no ens agrada trobar portes tancades: el que volem és saber què passa darrera d’elles. I encara que no tinguem a mà un “diabló cojuelo” disposat a aixecar el sostre d’aquests humils habitacles, sí disposem de pruo tecnologia audiovisual com per ficar-hi el nas mitjançant una càmera. Deia aquell altre gegant del setè art anomenat Jean- Luc Godard que “un tràveling és una qüestió de moral”. I aquesta colla de anarquistes bergmanians es disposa a oferir una lliçó pràctica sobre aquella sentencia mitjançant un constant tràveling circular que entra a l’interior dels domicilis per la inexistent porta del darrera, tot eliminant la seva quarta paret. Fent-li un homenatge a l’enyorat Ibañez, fins i tot podríem dir que ens trobem davant una versió mòbil i horitzontal d’aquella estàtica i vertical Rue del Percebe nr.13, encara que aquí tot resulti notablement més salvatge, inquietant , surrealista i desolador : una desolació que, certament, tampoc no exclou la seva bona ració d’humor ben negre.
El cert és que el tràveling circular ens permet veure com s’encara el desastre que s’apropa cadascun dels habitants des de la intimitat de la seva llar. Hi ha qui ho fa en família, servint-se d’una gola desfermada que passa per començar devorant tot allò comestible i acabar devorant allò que resulta impossible de digerir. Hi ha qui opta pel perpetu onanisme, practicat en companyia d’una parella que necessita buidar els budells de tot el que porten dins ; i en aquest cas , poden portar els més inversemblants continguts. Hi ha qui no renuncia per res a la classe de piano convertida gairebé en instrument d’avorrida tortura. Hi ha qui prefereix emborratxar-se perillosament amb els col·legues i fer servir les armes de foc al millor estil Guillem Tell, sense calcular-ne les conseqüències, i tot entonant la insofrible melodia del “Ball dels ocellets”. Hi ha qui ,jugant a fer-se el soldat, planifica en miniatura la destrucció pirotècnica d’aquesta mateixa comunitat, com si se’n volgués servir dels instruments artificials controlats per l’esser humà per tal de reproduir a petita escala allò que la força de la natura i/o dels deus assoleix en pla macro de forma descontrolada. I hi ha també el nen que s’ha quedat sol amb els seus engabiats i un xic sacrificats coloms, al mateix espai que abans compartia amb una mena de patriarca agònic , la imatge del qual ens rep en un estat que sembla mig comatós a l’inici de l’espectacle. I aquest avi patriarcal que passa de seguida a aixecar-se i desaparèixer d’escena, ben bé podria ser el mateix Noé al qual Déu en persona va dictar les mesures exactes requerides ( les que figuren al títol de la proposta) per tal de construir l’arca destinada a salvar uns quants espècimens del diluvi que es proposa acabar amb tota la resta. Cal deduir potser que aquest Noé, s’ha passat la funció fent la seva feina divina ? Jo, m’apunto a aquesta opció.
Val a dir que enguany, i després d’allò de la platja , el Lliure ha mostrat una clara tendència a convertir-se en tèrbol espai boscós no exempt de les seves zones aquàtiques. Cal recordar que fa uns mesos va passar per aquest mateix espai el “Kingdom” d’Anne-Cécile Vandalem , també ben notable a nivell escenogràfic tot i que potser no tant a nivell dramatúrgic i també ben obert a que les càmeres ens permetessin accedir de forma virtual a allò que passa més enllà de l’abast de la mirada del públic. I tot i les grans diferències existents entre les dues propostes, no deixa de ser revelador que totes dues giren també al voltant de les respostes defensives a les quals recorren les comunitats quan es veuen amenaçades des de l’exterior. En el cas de l’espectacle de Vandalem , per una altra comunitat veïna en el fons ben similar. En el cas de FC Bergman , per allò indefinible vingut del cel o de l’infern o de tots dos llocs alhora; allò existent o inexistent que despulla els nostres somnis humits de control ( la ja esmentada maqueta del petit soldat que habita una d’aquestes cabanes) per tal de recordar-nos un cop més que som en mans de quelcom que s’escapa de les nostres mans, i ens deixa lliurats al pànic. Llavors , la comunitat protectora fa simbiosi amb la comunitat repressora que impedeix tot intent de fuga ( també aquesta mena d’intent hi fa acte de presència al muntatge ) sense necessitat de posar barreres: la sensació de desemparament i la por a allò terrible que s’amaga entre els arbres del bosc posa fi de manera radical a l’intent d’aventura. Per cert, un incís: ara que el Lliure prepara un “Macbeth” dirigit per Pau Carrió , podria demanar-li en préstec als Bergman el seu extraordinari bosc ; aquest bosc sí que sembla caminar per moments, com ho ha de fer el bosc de Birnam a la tragèdia shakespeariana. I serveixi l’incís per insistir en el fet que l’aparell escenogràfic del qual disposa l’espectacle resulta tenebrosament prodigiós.
Tornant a la comunitat en perill real o imaginari d’extinció: quan aquest perill esdevé insostenible , cal recórrer de nou als salvadors d’una o altra mena, encara que aquests resultin sovint tan o més perillosos que l’amenaça. Tot i que com FC Bergman se n’està molt de voler adoctrinar-nos, la hipnòtica i exhaustiva coreografia final que el membres oficials del col·lectiu comparteixen amb un grapat de veïns del Poble Sec disposats a fer d’extres ( el diluvi també requereix la seva presencia , tot i que de forma més puntual que a la platja de l’any passat) pot ser vista amb diferents perspectives. La gran Nina Simone ( us heu fixat en la gran quantitat d’espectacles que inclouen cançons seves?) ens canta amb ritme gairebé catàrtic un “Sinnerman la lletra del qual no pot resultar més adient per a l’ocasió. “Oh, home pecador, cap a on vas corrent, al llarg de tot el dia ?” .I el pecador , respon a la pregunta dient que ha anat corrent cap a la roca, per demanar-li que l’amagués, però la roca s’ha negat a donar-li aixopluc. I al llarg del tema, el pecador explica com aquest fracàs s’ha fet extensible al riu, i al mar, i al mateix bon Senyor que li retreu no haver resat quan tocava resar, i al dimoni que se’n vol aprofitar de la situació...mentre la tornada repeteix insistentment “tot el poder al Senyor”. Fins i tot si Déu nostre senyor et tanca la porta amb recriminacions, cal tornar a ell, et ve a dir el tema. Però , i si el seu silenci, continua sent la resposta? Doncs, per això tenim la comunitat: per posar-nos a ballar una dansa amb components tribals que ens recorda fins a quin punt la coreografia depèn de la coordinació del grup. Una dansa alliberadora? Una dansa repressora? Vosaltres decidireu ( o no) , després d’haver gaudit de tan memorable proposta escènica.
