En cinema en diuen tràveling. I la tècnica de posar la càmera sobre un carretó damunt de rails portada al camp del teatre en directe fa una sensació d'assistir com a convidats a un plató de rodatge on tothom treballa a preu fet, ara que la vaga de guionistes i companyia fa trontollar la indústria. En una hora i quart, filmació enllestida, amb efectes de so inclosos, banda sonora enregistrada, efectes decoratius de fons i seqüències enllaçades de cinema mut en colors.
La proposta de la companyia belga FC Bergman, una companyia distingida aquest any a la Biennal de Venècia amb el Lleó de Plata per la seva trajectòria, fa dotze anys que passeja aquest espectacle pel món i sembla que ha decidit de posar-hi punt i final a Barcelona, o no. El muntatge recorre a la mitologia bíblica per situar en el seu espai escènic els protagonistes d'una narrativa visual que malden per sobreviure com a comunitat en una societat cada vegada més individualista.
El títol de l'espectacle ja és tot un agosarament i una incògnita a la vegada: les mides en colzes de la llegendària Arca de Noè, tal com la defineix la mateixa Bíblia i com diuen que Déu nostru sinyó la va encarregar a Noè perquè construís: 300 colzes de profunditat per 50 colzes d'ample per 30 colzes d'alçada. I ho fa amb una quinzena de professionals a l'escenari entre intèrprets i maquinistes de la càmera en tràveling, més una vuitantena de voluntaris, que en aquest cas procedeixen d'associacions veïnes del Teatre Lliure de Montjuïc, al Poble Sec, i el Col·legi del Teatre, i que tenen una fugaç intervenció final en l'escena més impactant i biblica de tota la trama.
El muntatge té aquell punt de “voyeur” que concedeix com un regal als espectadors perquè la càmera va mostrant a les pantalles el que passa en la intimitat de cadascuna de les sis cabanes de fusta que encerclen l'escenari davant d'un bosc d'avets alpins —no afectats per la sequera pel que sembla— i sobre una plaça ocre farcida de fulles mortes amb alguna sorpresa amagada que les condicions tècniques de l'escenari permeten de sofisticar.
Diuen els creadors del muntatge que hi ha una clara referència religiosa en el fons de l'obra per herència natural del cristianisme, però més enllà de la referència a l'Arca de Noè i l'aiguat del diluvi universal, les altres subtils picades d'ullet bíbliques cal buscar-les amb lupa i millor si els qui les vulguin descobrir són entesos en la matèria o han tingut sessions de catequesi.
El fet indiscutible és la capacitat suggerent del muntatge a través de les accions que es van desenvolupant a l'interior de cadascuna de les cabanes de fusta, les escenes més de cinema de gènere inquietant, no sé si se'n pot dir “thriller” o terror, passant per alguns moments d'humor negre i amb ràtzies d'absurd i de trets surrealistes, en una barreja de gèneres que van des del teatre realista al cinema de gènere fantàstic on no falten les escenes amb bestiari exòtic —la companyia adverteix que cap violència és real—, algunes de les quals són d'aquelles que provoquen volgudament una certa angúnia a l'estil del Festival de Sitges.
En un moment que la societat moderna viu a l'abast impotent de terratrèmols, sequeres, inundacions i revenges climàtiques de conseqüències devastadores, el record del diluvi universal que va portar Noè a calafatar la famosa Arca que porta el seu nom, que diuen que va anar a parar al mont turc d'Aarat, queda una mica diluït davant els recents milers de morts i desapareguts del Marroc, dels recents milers de morts i desapareguts de Líbia o dels milers de morts ofegats a les aigües mediterrànies fugint de la misèria. La societat, com la que s'esmenta a la Bíblia i com es recrea en aquest espectacle de FC Bergman, continua lluitant per la seva supervivència, ni que sigui en un frenètic tràveling de vida. (...)
