Raquel Gualtero mira cap a les seves arrels colombianes per crear una peça on el gir és l'eix vertebrador. Del joc infantil fins al virtuosisme del folklore, amb un gest senzill, però contundent, 360° ambiciona englobar-ho tot: la nena que juga, la dona que balla i la mare que gira el cap per tornar a l’origen.
En aquesta peça de 20 minuts de durada, la ballarina i coreògrafa Raquel Gualtero es proposa girar sobre ella mateixa de principi a fi, indagant així en el gir com a element bàsic del folklore colombià, país on hi té arrels familiars. Cal reconèixer la dificultat tècnica a què s’aboca Gualtero en aquesta peça, però, al meu entendre, el risc és un element escènic tan fràgil que tan aviat pot despertar l’admiració del públic com el patiment, i en aquest darrer cas, arribar a eclipsar la dramatúrgia i la màgia de la proposta coreogràfica. Tanmateix, el vestuari i la música fan de contrapès, acompanyant la intèrpret i reforçant la motivació temàtica de la peça: el diàleg entre la tradició i la modernitat, entre les arrels i el canvi, entre el ritual i la innovació. Aquest diàleg és el que es produeix també en l’interès artístic i la investigació de moviment que es planteja a partir del gest de girar com un gest que transcendeix la seva execució, un gest gairebé espiritual i filosòfic que carrega amb el pes d’allò popular combinat amb el virtuosisme, que en els balls populars acostumava a ser reflex de la fisicalitat dels treballs del camp com la pagesia.
Especial reconeixement ha obtingut el vestuari concebut per ella mateixa i Jorge Dutor, que li dona joc a la intèrpret i marca visualment l’evolució de l’espectacle. Combina diferents capes de faldilla: una groga amb una transparència blava al damunt –dos dels colors de la bandera colombiana– i un vestit llarg de color gris amb clors fluorescents per sota que s’entreveuen en els primers girs i ja s’aprecien per complet un cop la intèrpret li dona la volta al vestit.