El coreògraf xinès
Tao Ye no s’ha trencat el cap a l’hora de buscar un títol per les seves obres.
Les bateja amb números i d’aquesta manera no dóna cap pista a l’espectador
deixant-lo lliure de ment per inventar i
percebre allò que el seu enginy sigui capaç de desenvolupar.
4 i 5
són dues peces de moviments contraposats, si bé, en cadascuna d’elles la música
del compositor indie-folk-rock xinès Xiao He hi té molt a veure, creant una
interacció musical i física molt estrena, a l’extrem que en determinats moments
esdevé en imprescindible catalitzador del gest.
La primera de les
dues peces està interpretada per quatre persones que, a causa d’ una màscara i
un hàbil vestuari, no posen de manifest el seu gènere. Una manera més de
despertar i atrapar l’atenció del públic. Al llarg de tota la coreografia els
quatre ballarins es mouen en bloc respectant al mil·límetre l’espai que creen
entre els seus cossos, sigui quina sigui la dificultat coreogràfica i la
constant repetició del moviment. Com si
d’un bloc es tractes, els quatre cossos es desplacen per l’espai i pel terra executant
un gest a l’uníson, un moviment que esprem i depura tot ornament tradicional fins
a arribar a l’essència. Fet que genera que ens trobem davant d’una obra
minimalista, on la dificultat transmuta en senzillesa. Una simplicitat que
també s’estén en un acurat vestuari, en games de grisos, i en una diàfana il·luminació.
En la peça 5 també té lloc aquesta constant
repetició de variacions de moviment que segons paraules de Tao Ye, “es
redueixen i progressen cap a un estat que és pur i mínim en forma; produint
inèrcia i pes, i disminuint la força física del ballarí”. Aquest dogma del coreògraf es palma en el seu
muntatge però comporta el perill que, la constant repetició de variacions de moviments,
arriba a provocar moments d’una excessiva
monotonia i reiteració.
En aquesta segona
obra, cinc cossos formen una única i inseparable massa corpòria que es desplaça
i s’arrossega per terra bombejant a l’uníson i creant suggerents imatges en un
entorn inquietant on el paisatge sono té molt a veure.
