Rodrigo García explica que per a cada artista el procés creatiu té les seves pròpies regles; alguns hereten, altres inventen. En el seu cas, però, les regles són tan clares que descriure-les li sembla anecdòtic i ho faria amb poc o cap interès per part del lector. Com descriure una cosa tan natural com respirar?
A 4, la història tracta d'una acumulació de campanes, de caps de coiots, de moviments en roba plena de sabó, de tocadiscs que toquen la quarta simfonia de Beethoven, de galls, de nenes de 9 anys, d’una mica de literatura, de cucs atrapats per plantes carnívores, de samurais, de partits de tennis contra una pintura de Courbet, de dibuixos animats, de reflexions sobre el doggy style, de llums d’estadis de futbol i de drons que porten a la ciutat somnis en forma de música de campanes.
Rodrigo García és una màquina de construir imatges. I, paral·lelament, de fer una lectura desesperada de la vida. Amb un text que, com Angélica Lideell, confronta la raó i la intel·lectualitat hipócrita en la banda de la Mort; i el sexe en la banda del que aporta vida. L’animalitat és el que permet que la humanitat sobrevisqui. 4 no pretén ser un espectacle rodó. Tota l’estona trenca les escenes i genera uns buits abismals. Només l’empenta dels actors (Juan Navarro amb la seva cúmbia i animador al micro; Núria Lloansí, conversadora de campaments en sac de dormir i també un Gonzalo Cunill que ara vesteix de samurai lúdicament) permet que es vagi aixecant l’abisme. La violència més o menys explícita es repeteix però segurament l’autor és menys víctima del seu segell que altres vegades, com podria ser en aquella Muerte y reencarnación de un cowboy als Radicals Lliure del 2011. Tot i que, realment, calgui preguntar-se quin sentit té quatre gallines en vambes que els impedeix axecar el vol i que els tira enrere en no poder posar el peu amb es dits en trípode. I també sembla molt gratuïta l'entrada de dues nenes en uns quadres, en un posat absolutament superficials i intranscendents.
Tot i això, l’espectacle fa un estrany cant a la vida perquè repudia tot allò que ha de fer una societat que evolucioni però que, alhora la separa de l’animalitat. La fantasia és potser l'únic element del cervell que aboca a una supervivència. García és inclement i busca la reacció més visceral. Segurament per això, busca en la fragilitat dels cucs indefensos atrapats per les pinces devoradores, que es desperti la part més bèstia de la platea. Onm sí que destaca és amb uns quadres estètics d'una fosca preciositat.