Ja sabeu allò que va dir (tot i que l’autoria i la forma exacta de la frase ha estat de vegades qüestionada) Andy Warhol : “En el futur, tothom serà mundialment famós durant quize minuts”. I si admetem que l’amic Andy va ser el responsable d’aquesta predicció, ningú podrà negar que Warhol era tot un visionari, tenint en compte que quan va pronunciar aquelles paraules ni existien encara les xarxes socials , ni el terme “influencer” s’havia incorporat al vocabulari que fem servir quotidianament. En qualsevol cas, les paraules de Warhol (un cop se li atribueix a un famós una sentència famosa, el vincle ja es fa etern) venien a evidenciar la forma com l’anhel de notorietat que sempre ha acompanyat els humans , havia trobat en els mitjans de comunicació de la modernitat un altaveu tan potent com alhora efímer. En altres temps , les grans gestes més o menys heroiques cantades pels gran poetes o fetes teatre pels grans dramaturgs, la singularitat d’un acte excels o d’un acte especialment infame o la notorietat intel·lectual o artística , t’asseguraven un lloc permanent a la Història de la Humanitat. Però en aquests temps warholians en els quals qualsevol bajanada pot fer de tu una estrella mediàtica instantània amb imatges teves difonent-se pels informatius de tot el planeta, has d’assumir la rapidesa amb la qual pot ser alhora oblidat el teu breu moment estel·lar.
Així doncs, potser sí que tothom té dret i pot arribar a tenir accés als seus quinze minuts de fama. Però alhora, qui es pot conformar amb aquesta misèria, quan aspira a que el seu pas per la terra sigui recordat de generació en generació? No pas algú com ara Heròstrat d’Efes, l’heroic antiheroi que protagonitza des de l’ombra aquesta singular comèdia en vers que adopta la forma d’un singular monòleg narcisista ple a vesar de divertides ferides narcisistes convertides en divertides rimes. I ara em direu que mentre porteu al dia el llistat d’influencers als quals seguiu fidelment cada cop que obra la boca o penja nova imatge a Instagram , el nom d’aquest tal Herostrat no us sona de res, tret que hagi entre vosaltres ( i no ho dubto) un grapat de grans especialistes en cultura i història greco-romana. Però el cert és que malgrat els gairebé dos mil·lennis i mig que han transcorregut des que aquest pastor (sí, heu llegit bé; no estem parlant de cap gran guerrer troià, rei, emperador , cèlebre literat o excels filòsof) va realitzar el seu immortal acte únic, i va calar foc al Temple d’Àrtemis de la ciutat d’Efes considerat com una de les set meravelles del món antic, el seu nom ha continuat estant gravat a foc als llibres de Història . De fet, si el món influencer busqués tenir el seu propi sant patró laic, ell seria el millor candidat imaginable a ocupar el lloc . El cert és que la mateixa nit de l’any 356 abans de Crist en la qual va néixer Alexandre el Gran ( i aquí teniu una altra mistificació cronològica que s’ha acabat erigint sovint com a mítica veritat inqüestionable) , Heròstrat va calar foc a aquell temple tan formós amb l’únic objectiu de fer que el seu mortal nom es convertís en un nom immortal. Quan t’has passat la vida portant a pasturar el ramat, tens gairebé zero possibilitats de donar aquest salt a la immortalitat ,tret que en facis una de ben grossa. I no em negareu que cremar un temple que ja era famós a tot el món civilitzat quan el món no podia encara ni imaginar-se que un dia existiria Instagram, és una cosa molt grossa. Tan grossa, posem pel cas ,com cremar la catedral de Notre- Dame, per posar com a exemple un cas recent que acaba també generant la seva bona fumarada en aquest espectacle.
Però encara que portem molta estona parlant del pastor piròman, ja us he dit que ell, en realitat , no és altra cosa que el personatge que es mou a l’ombra del veritable protagonista d’aquesta gresca versificada: l’actor i autor Pablo Macho Otero. I per cert que la seva doble condició creativa, es visualitza també per duplicat (de vegades és l’autor que diu la seva; en d’altres moments és l’actor qui ens està parlant; sempre, és la persona que exerceix tots dos oficis la que pren la paraula ) , al llarg d’un eixerit monòleg que vol també deixar duplicada constància tant del seu assumit narcisisme, com de les seves no menys assumides (però no sempre ben païdes; aquest és un plat que a ningú li agrada provar) ferides narcisístiques.I com ja us podeu imaginar donats els temps que corren, per fer tant una cosa com l’altra, en Pablo tira mà de l’autoficció, mentre no deixa d’exhibir en cap moment la seva habilitat per construir tant aquella rima que sembla fàcil però que potser no t’ho semblaria tant si fossis tu qui et posessis a rimar, com aquella altra rima que no dubta en picar-li l’ullet a referents més sofisticats. Quelcom que de vegades, un cop completada la rima, es transforma en un somriure autocomplaent reflectit en el rostre de Macho Otero, gairebé com si ens estès alhora dient “ja veieu que me n’acabo sortint sempre amb força gràcia”. Per cert: si algú té la temptació de retreure-li que això seu s’assembla una mica força a la versió castellana ( tot i que també tingui el seu moment bilingüe ) d’allò altra que fa Jordi Oriol en català , que s’estalviï el retret, perquè és ell mateix qui deixa anar la broma sobre l’evident paral·lelisme. Tot i que ja posats, també pot haver-hi que trobi entre les rimes ressons d’aquell humor rimat i aquells absurds jocs de paraules que feia servir el segle passat el Pedro Muñoz Seca de “La venganza de Don Mendo”. Sigui com sigui, el cas és que l’enginy versificat llueix força sovint, al llarg de la proposta. Tot plegat, mentre entre les flames del temple cremat , el rapsoda ens convida a preguntar-nos què seriem capaços de fer nosaltres mateixos, per tal de gaudir dels quinze minuts de fama als quals tenim dret . No vull donar idees, però sembla ser que cap a finals d’any, Notre-Dame tornarà a obrir les seves portes . Jo, em limito a recordar-ho.
