Qui no desitjaria ser recordat per sempre?
Heròstrat, un pastor de l’Antiga Grècia, va incendiar el temple d’Àrtemis d’Efes, considerat una de les set meravelles del món antic. Després de ser detingut, interrogat i torturat, va acabar confessant la veritable raó que ho havia portat a cometre aquell acte: passar a la posteritat.
En aquest monòleg íntegrament en vers, ple de sàtira, jocs de paraules i metateatralitat, veurem com la fascinació del protagonista per la figura d’Heròstrat es converteix progressivament en una obsessió, fins a fer-li cometre un crim a l’altura del seu ídol infame.
Saltant d’un personatge a un altre, l’autor-intèrpret riu de la seva pròpia megalomania, convidant-nos a reflexionar sobre el narcisisme imperant de la nostra època i el desig intrínsec a l’ésser humà de deixar empremta; ja sigui a través d’una expressió artística, un ofici, una revolució o un acte criminal.
L'univers de la companyia La Bella Otero sembla una caixa de botons desaparellats. En aquest eclecticisme hi ha la seva coherència. Cada proposta té un aire diferent. Hi ha des de l'acció performàtica més bucòlica (Loco amoris) al quadre més surrealista i angoixant (Enterrando a Dodot). Ara, aquest darrer treball juga amb el vers (en certa manera és evident veure-hi l'estel·la de Jordi Oriol d'Europa BULL) per emmirallar-se en un fet extret de la història, Heròstrat d'Efes, i subvertir-lo en el món dels actors i, avui, de tota la ciutadania amb compte a X, Instragram o TikTok. No es tracta tan de rebre un reconeixement a la feina silenciosa diària, sinó de, com a mínim, ser reconegut per una acció insòlita que el situa en un espai predominant de la societat. Sigui per ser aclamat o per ser lapidat. L'important és la incidència, els followers i els retuits.
El joc de paraules de Pablo Macho Otero és molt enginyós. La posada en escena, d'una buidor que aclapara, permet donar el protagonisme al relat, a la paraula. I sota d'aquest discurs emergeix una mena d'Heròstrat del segle XXI reconvertit en el mateix autor/ actor/ personatge. El temple, d'una puresa blanca, resisteix amb l'amenaça dels llumins. Com al darrer treball dels Peeping Tom, S 62°58’, W 60°39’, hi ha una certa reflexió sobre les contradiccions d'actuar, de sentir-se atrapat en la gàbia d'or de l'escenari del lloc on ser vist i exposat. I de com aquesta pressió (i els possibles fracassos) desestabilitza els somnis i el desig de l'artista. La sort és que en aquesta posada en escena, trenca aquesta aparent contundència amb una autoparòdia molt necessària, que l'humanitza, que el converteix en un mortal més que mira l'escena des de la primera filera i comenta a la del costat "que en Jordi Oriol és més bo". És a partir d'aquesta caricatura que el to de l'obra s'allunya de voler ser massa pretensiosa. Qui vulgui quedar-se amb la reflexió ambiciosa de l'autor ho podrà fer. Qui li sembli ampul·losa, podrà interpretar que és un joc de l'actor. Qui s'hi senti identificat, es trobarà en el perfil propi de X, l'ombra patètica d'aquest personatge.
Una proposta simpàtica i intel·ligent que sap navegar per capes, a desig de l'espectador.