L’ambició de La Bella Otero és notable. Atrevir-se a revisar tot un factótum teatral com el Tot esperant Godot implica tenir molta valentia o molta gosadia. O les dues coses a la vegada. Certament, d’entrada l’arbre del quadre patètic de Beckett es converteix en un bonsái. Impossible suicidar-se, efectivament. En la situació es passa de l’espera absurda, estéril, inútil dels dos protagonistas (Estragó i Vladimir) a la voluntat d’activar-se. A fer net i tornar a començar. O morir en l’intent. Això, directament apunta ja a una intencionalitat que se li pressuposa al text original.
També es ambiciosa l’escenografia. Una mena de supositori (o de càpsula) ocupa l’escenari i els tres personatges femenins (tres?) esperen com si fossin acomodadores amb un somriure fred i correcte, tot preveient l’inici de l’acció. La il·luminació i l’espai sonor il·lustren una distopia, un món futurista de supervivencia. Si l’obra de Beckett s’escrivia amb una desesperança pel devenir de la humanitat (quan ja es fraguava la II Guerra Mundial) ara, se situa ja després del col·lapse. La Terra és inhabitable (aparentment) i tothom viu en búnquers. La indústria ha perfeccionat la tecnologia (més enllà del Fairfly de La Calòrica, o la d’un científic xinès que assegurava ser capaç de fer hamburgueses amb les proteïnes que crorien per les aigues residuals de la capital). En l'escena, efectivament, l’escatologia és inequívoca: des dels habitacles s'alimenten de la seva propia merda, després d’un procés de transformació de la màquina que els aconsella a la millor manera de conviure i sobreviure sense embogir. Ja no importa la climatologia que fa cada dia, ni els partits del dissabte vinent; ara només s’apunta al dietari quina ha estat la consistència i el pes del detritus.
La desesperació troba un vincle amb la comèdia farsesca quan apareix una germana que ha fugit de la Terra i ha optat per sobreviure. Conviuan en un espai per a dos persones. I la relació es farà tòxica entre les des germanes, quan una d’elles s’atorgui el paper de pare, l’autoritat i les altres siguin simples veïnes. És aquesta figura la que s'envaletona, finalment i, potser en sentir-se desplaçada pel contacte de confiança entre Pipi i Popo, decideix trerncar l'ordre de l'ordinador central i fer una acció subversiva, pel bé de la Humanitat. Sap que és injust, que ell no els ha propiciat. Però entén que, si mai pot tornar fer-se una terra habitable per als seus flls, caldrà haver fet net i habitable. Arraconar els plàstics i regenerar la vida a través de reciclar-ho tot. De fet, a Dune, l’orina es transforma en líquid per sobreviure el calor del desert. Però en cinema, les situacions dramàtiques semblen menys provocadores i falses que en l’escena de l’aquí i ara.
El 2013 la companyia estable de Casa Reial plantejava una societat supervivent en què només es podía viure si algú cantava en directe, un cop s’havien fos tots els aparells de reproducció. A El gran despropòsit si algú no escoltava una cançó en directe, el cap li esclatava. A3, uns anyes més tard imaginava una nova mirada en un territori trinxat. Yes, potser succceia en una mena de desert que espodia emparentar amb el Fando y Lis d’Arrabal o amb Dies feliços de Samuel Beckett. Ara, La Bella Otero planteja un futur igualment nihilista des d’una percepció artificiosa. Però es treu de la màniga una opció a actuar, a revoltar-s’hi, a sortir de la càpsula i probar de trencar una tendència que sembla que els envii al final de la civilització. Sigui per què es deshumanitza la humanitat o perquè l’opció de reviure és cada cop mes remota. Ho fa amb uns diàlegs que de l'absurd, salten a l'equívoc, amb un interessant canvi de rols i una angoixant supervivència a base de generar l'energia necessària per a mantneir la càpsula activa fent rodar les rodes d'una bici ciclostàtica.
