El Gran Despropòsit

Teatre

informació obra


Companyia:
Cia. de Teatre Estable de la Casa Real
Dramatúrgia:
Raquel Loscos, Salvador S. Sánchez
Direcció:
Raquel Loscos, Salvador S. Sánchez
Intèrprets:
Felipe Amaya, Marc Oliva, Jordi Rubio, Olga Bernardo, Sara Sansuan, Anna Tamayo i Laura Vila
Escenografia:
Ángela Ribera
Vestuari:
Xisco Sierra i Clàudia Barbal
Assesoria de moviment:
Marta Filella
Sinopsi:

En un món on si no cantes t'escalta el cap, cinc amics amb cinc vides de merda faran el possible perquè viure no sigui només sobreviure. El Gran Despropòsit: caos, explosions, cançó lleugera.

Projecte guanyador de la Beca Desperta 2013

Crítica: El Gran Despropòsit

01/02/2014

Espectacle desacomplexadament irreverent per a curiosos

per Jordi Bordes

És, efectivament un gran despropòsit: En una societat postnuclear només es poden salvar aquelles persones que sentin algú cantant en directe a 10 metres de distància. La majoria d'aparells electrònics s'han convertit en ferralla que es mira de reciclar. Es viu en una mena de primitivisme tecnològic. En aquest context, l'espectacle traça una història d'amor feliç i unes quantes morts per descuït, per enuig, o per esgotament. L'entusiasme de la companyia a defensar aquesta història de sèrie B, aquesta mena d'insult simpàtic al musical, és el seu gran trumfo. Realment, hi ha escenes molt ben trobades: ja no hi ha intimitat per fer l'amor si no volen que el cap els esclati; es torna a l'escola a aprendre la taula periòdica amb la cantarella de fa dècades; al bar, els cambrers han d'estar cantant perquè no els esclati la clientela abans de pagar; per arreu apareix un nou perfil professional: en cantant funcional que salva, a força de quedar-se afònic i deprimit, la resta dela humanitat (tot i que sigui matant l'encant de la música); els informatius són una mena de show, molt rudimentaris, que cada dia necessita composar partitura nova per, per exemple, anunciar la informació meteorològica (de tots és sabut, la que se segueix amb més fruïció per a la majoria d'espectadors)...

Els mitjans de què consta la proposta no dóna per a grans efectes especials. Són més aviat de broma, de joguina, de nens que juguen a explosions al pati de l'escola... De fet, és molt coherent amb el món ben despullat , tot i que aquests esgarips tant evidents no fan gens creïble la història. En realitat, no call, no es busca fer creure gaiure res més que les emocions dels personatges. L'obra no vol fer una denúncia seriosa al poc respecte a Medi Ambient. Més aviat és un joc sense límits, imaginant una realitat tant crua com (mirant-ho des de la paròdia). Si es llegeix amb aquesta òptica, El gran despropòsit és una excel·lent proposta per anar a riure amb la colla o amb parella per unes escenes tant gores com desinhibidament divertides.