S’ha acabat l’espera. Avui, si tot va bé, si el temps es comporta com s’ha de comportar, quan soni el despertador no ens trobarem la foscor hivernal que ens ha acompanyat durant tants mesos , sinó l’esclat de llum que transmet el sol quan arriba el solstici d’estiu. I la nit més curta de l’any , és també la més propicia a deixar que la fantasia i la sensualitat es desfermin, els mites ancestrals cobrin nova vida, i els ésser mitològics es barregin amb les nostres més surrealistes visions, sense marcar-se límits. Tot i que el calendari no ve a coincidir plenament amb la data del solstici, això és precisament el que celebrem i el que es troba a l’origen de la nostra nit de Sant Joan. Doncs si a les terres meridionals rebem aquesta nit fen festa grossa, a les terres nòrdiques en les quals l’hivern i la foscor s’allarguen molt més , i els càlids dies estiuenques s’acaben molt abans , la celebració adquireix unes dimensions encara més grans i més plenes d’expectatives. Això, ho sap molt bé aquest portentós creador coreogràfic i renovador de la dansa teatre ( la genial ombra de Pina Bausch ensenya més d’un cop el nas als seus espectacles, encara que aquests estiguin dotats d’una ben diferent personalitat) que és el suec Alexander Ekman. I per això mateix, l’enlluernador muntatge que ha presentat el Liceu, malgrat les connotacions del títol, no és pas una nova adaptació coreogràfica de la cèlebre comèdia shakespeariana , sinó una evocació plena a vesar d’humor i imaginació del que suposa per a un suec en particular i un nòrdic en general l’arribada del solstici. I també, una mena d’embogit homenatge a la màgica flora i fauna que , quan arriba la nit més curta, es desferma lliurament pels camps i els boscos nòrdics , i fa que els humans es lliurin sense manies als seus desitjos més ocults, sense obviar que aquests éssers i aquests desitjos, puguin resultar també per moments ben inquietats.
Al seu també extraordinari espectacle “Eskapist”, Ekman , tot servint-se d’un solitari somiador, ens recordava que per a fugir de la nostra de vegades aclaparadora quotidianitat , no ens cal ni dominar l’art del truc màgic a l’estil El Mago Pop, ni passar-se llargues hores d’espera als grans aeroports internacionals: amb la imaginació desbordada que guardem dins del nostre cap, en tenim ben bé prou. Tot i així, quan ell munta un espectacle, ja se n’encarrega prou de facilitar-nos la feina , i convertir l’escenari en una sorprenent i constant font d’imaginació , de la qual no paren de rajar imatges memorables, i espais escènics hipnòtics. A “A Swan Lake”, la seva magistral i completament lliure revisió del mític ballet de Txaikovsli totalment buida de música de Txaikovski ( tret d’unes puntuals picades d’ullet) , l’imaginari d’Ekman convertia l’escena en una enorme piscina per la qual xipollejaven ( i corrien el risc de patir alguna seriosa fractura aquàtica) els esplèndids intèrprets del muntatge. I a la primera part d’aquest somni estiuenc, l’imaginari d’Ekman ( un cop sona el despertador , surt del llit el ballarí que estava encara lliurat a la son sense fer cas dels espectadors que hem anat seient i el contemplem des de l’altra banda, i la seva xicota el ve a buscar per anar de festa) ens situa de ple al gran camp daurat i llaurat en el qual la companyia al complert fa saltar pels aires la palla , tot esperant l’anhelada foscor de la nit màgica. Amb una imatge tan pletòrica com aquesta, Ekman ja s’ha ficat a la butxaca el públic del Liceu, i el públic de qualsevol altra teatre en el qual s’instal·li aquest camp, des del qual els músics de la Dortmunder Philarmoniker ens ofereixen la també subjugant partitura que ha creat per a l’ocasió Mikael Karlsson, còmplice habitual a les aventures escèniques d’Ekman, i un dels més prestigiosos compositors suecs ( tot i que ell resideixi a Nova York) del moment. I quan la veu de Hanna Tolf li posa paraules a aquesta partitura, la demiúrgia ja és complerta. Com a bon suec orgullós del legat cultural del seu país, Ekman reconeix que el cinema de Bergman (donada la seva joventut , els muntatges teatrals del mestre li queden temporalment massa lluny, tret d’algun enregistrament) és una de les fonts de inspiració del seu muntatge. I és cert que al llarg d’aquest fascinant preàmbul, i mentre els raigs del sol es van apagant, podem encara pensar per exemple en aquells “Somriures d’una nit d’estiu” que Bergman situava a una nit com aquesta que s’apropa ( i que Sondheim va reconvertir després en el musical “A Little Night Music”). Però Eckman reconeix alhora la petjada d’aquell altre mestre mediterrani donat a crear fantasmagòriques fantasies visuals i convertir uns quants plàstics agitats per ventiladors en veritables oceans, que va ser Federico Fellini. I certament, quan arriba la foscor del segon acte ,després de l’hipnòtic àpat que té lloc al voltant d’una inacabable i longitudinal taula voladora, som més a prop del desbordat Fellini ( o del mateix Magritte, posem pel cas ) que del generalment molt més auster mestre Ingmar. Però deixem-nos de referències: som, per damunt de qualsevol altre consideració, del tot enxampats per l’imaginari d’un creador que , més enllà de la coreografia tan sensacionalment interpretada pels ballarins del Ballett Dortmund, el que busca sempre és crear mons escènics inexplorats, deixar-nos bocabadats amb cadascun dels sobtats canvis de registre que tenen lloc al llarg de les seves propostes, i provocar-nos enigmàtics somriures que van més enllà de l’humor que es serveix de la lògica. Quan et trobes ficat en un somni així, l’únic que demanes és que, si us plau, el despertador no soni encara. I acte seguit, demanes que Eckman no es faci esperar, i que ben aviat tinguem l’oportunitat de deixar-nos seduir per algun altre dels seus fantàstics espectacles.
