Aclucalls

informació obra



Sinopsi:

Els intèrprets d’ACLUCALLS són integrants de la generació Z. Nascuts entre tecnologia i entre lemes com ‘tot és possible’, ‘si vols, pots’, ‘no llancis la tovallola’ o ‘no para fins a sortir-se amb la seva’, han crescut en una saturació d'informació constant i un optimisme forçat i cruel. Fet que els ha convertit en éssers tecnològics i pertorbats. ACLUCALLS és un retrat grotesc de la societat i generació postinternet, traçat a partir de tres conceptes representatius: el workout, la pantalla i la programació informàtica.

A través d’aquesta peça de dansa contemporània, els joves ballarins creen un relat de la nostra societat i reflecteixen com influeix la tecnologia en el comportament humà i, en especial, en la seva generació.

El projecte de dansa laSADCUM, fundat l’any 2018 a Barcelona per Guillem Jiménez, tracta temes i problemàtiques generacionals, des de la generació Z i per a aquesta. És la tercera peça que produeixen, després de The Uncanny Valley (2018) i The Lesson (2022).

Crítica: Aclucalls

12/03/2022

Gravat des del mòbil, en vertical

per Jordi Bordes

En la infància existeixen els móns fantàstics, en què tot és possible. És a la joventut quan aquella imatge es va distorsionant. Els telèfons mòbils graven les selfies i un se sent protagonista d'un TN personal. En la joventut, el sol del Teletubbies ja no sempre somriu. La relació amb els companys es fa més complexa, sovint més competitiva. El món tecnològic sembla proporcionar una segona infància: convertir-se en l'ideal que es projectava a la infància, ara ja amb un cos, una veu, un pensament més madur.

El coreògraf i director Guillem Jiménez proposa un viatge a l'interior de la pantalla; allà on esperen les ordres els ninots què han de suplantar el físic, el comportament dels seus usuaris. En aquesta mena de tria de personatge (com qui tunneja el seu personatge en un videojoc) hi ha el primer engany. Es podrà prolongar la vida extraient ADN d'un cos i insuflant-ho a una màquina que autogenerar l'energia que consumeix? Això és l'eternitat física? La humanitat serà eterna?

Els dotze ballarins presenten una peça en dues parts ben diferenciades. En la primera es pot intuir com es mouen els personatges responent als moviments dels vídeos, provant de reproduir-los. En la segona, molt més fosca (quasi com a llarg epíleg), s'intueix el lloc on els personatges descansen. Estan lesionats i no tenen, pràcticament, iniciativa pròpia. Se senten febles i els redimeix una cançó coral del film de Les choristes (Els nens del cor). Potser en aquest espai íntim, darrere la pantalla (amb el mòbil del fons d'escena apagat) s'hi esperaria una revolta, com les que especulen les màquines al Jo, robot d'Isaac Asimov. Però, en realitat, no se senten amb la suficient força ni voluntat; segueixen subordinats a les demandes dels usuaris. Si en la primera part, cal aclaparar el públic (i s'aconsegueix) en la segona, amb probablement més profunditat conceptual, cal deixar-la més desbrossada (més breu) i que evolucioni dramatúrgicament, més enllà de la transició en el moviment, que hi és, però no queda prou ben justificada.

Perquè funcioni un joc informàtic, cal que algú el vengui i el posi a dalt de tot de l'èxit per fer-lo viral. Posteriorment, cal personal de control i de manteniment del programa, que aporti novetats contínuament per fer més seductor i depenent l'usuari. Són elements grisos, treballadors a sou, que no se'ls veu des de la pantalla. En la pantalla, un veritable foc de vanitats, hi emergeixen els herois que trien els usuaris. Són els que lluiten, els que interactuen, els que superen les proves de cada etapa. En realitat, aquests personatges es mouen aleatòriament i és l'usuari els que els va controlant. Possiblement, junts construiran una coreografia, que els alinearà i donarà pertinença de comunitat.

La peça vessa energia per tots els costats. Imparables moviments que fan impossible seguir-los en conjunt. I que obliga a triar un personatge, amb les particularitats de cada intèrpret. Tots beuen d'un moviment germà, que desenvolupa el coll, i que paradoxalment treballa convulsions i moviments amplis amb frenades brusques de braços i cames. La cadera es caragola i descaragola sobre sí mateixa. En general, són moviments lliures que es mouen per l'espai cobrint-lo i que no responen del tot a l'esquema (que també es projecta en les pantalles com si fos un joc d'estratègia militar): Moure les peces de pantalla hauria de significar modificar els personatges del linòleum.

ACLUCALLS ensenya una mirada cínica de la vida. Els joves, que aporten l'energia i la revolta per anar corregint la societat semblen haver dimitit d'aquest repte. Ja no els interessa. Se saben enganyats, d'entrada. Renuncien a perdre més esforços dels imprescindibles. Prefereixen sobreviure. El panorama coreogràfic és el ressò d'una societat que només pensa en amagar el cap sota l'ala per sobreviure. Potser aquesta no és la resposta valenta que demana la Justícia, potser és la més intel·ligent. En tot cas, es pren per amagar la vida darrere de la pantalla. Fa gràcia que, precisament els més tecnològics, no s'adonin que per a tenir un imatge estable, cal girar el telèfon en format horitzontal. Les ganes d'atrapar la vida amb la intensitat els fa gravar en vertical, com si volguessin cremar etapes.