Unes hores abans, la Rambla de Barcelona s’havia tenyit de
color vermell i, al capvespre, el sol de Peralada s’ajocava a poc a poc en un cel rogenc de sang. La cloenda del magnífic Festival que ha internacionalitzat
la petita vila altempordanesa s’iniciava amb les paraules emocionades d’un dels
seus representants acompanyat de Carlos Acosta i amb el públic, dempeus, fent
un respectuós minut de silenci.
Acosta Danza és una companyia jove –nascuda a l’Havana el
2016– creada i dirigida per un ballarí forjat bàsicament a l’ombra del prestigiós
The Royal Ballet, la llarga i exitosa
trajectòria del qual –ha ballat i format part dels millors ballets del món–
l’ha consolidat com el millor ballarí de la seva generació. Carlos Acosta, cubà,
aplega l’exquisidesa i el rigor de la seva formació clàssica, el punt de rebel·lia
necessari per trencar-la quan convé i la creativitat que l’allunya de
l’academicisme encotillat, de manera que sense renunciar al classicisme, però
tampoc a les seves arrels afrocubanes ni a la contemporaneïtat, busca –i
comença a trobar– una veu pròpia.
Per al seu debut a Peralada va dissenyar un espectacle que
combina peces antigues amb altres de noves i actuals, i s’envolta d’un equip
tècnic i artístic de primera magnitud.
Dividit en dues parts i set números, s’enceta amb una
coreografia de Marianela Boán, música d’Olivier Messiaen i un duet format per
Raúl Reinoso i Julio León. Tot seguit, l’aparició del director artístic sota un
feix de llum zenital conforma un solo memorable, de regust urbà i música vibrant
(Murcof) coreografiat per Miguel Antunaga. “Faun”, una coreografia del mític
Sidi Larbi Chernaoui que barreja la famosa peça de Debússy amb d’altres de Sawhney,
fa brillar Zeledey Crespo (tota cames, tota braços) i Carlos Luís Blanco enmig
d’un bosc projectat.
La segona part ens porta “End of Time”, un delicat pas de deux a càrrec de Liliana Menéndez
i Enrique Corrales; “Anadromus”, un duet protagonitzat per Laura Trento i Raúl
Reinoso en què la delicadesa dels ballarins es fon amb la força de la música; “Two”,
on Acosta desplega tot el seu poder hipnòtic, i es tanca amb la singular peça
coral “Alrededor no hay nada”, en què cinc parelles, amb un vestuari que remet
a l’estètica Sabina –barret i americana negres–, donen forma i cos als juganers
i gens innocents jocs de paraules del cantautor andalús i al deliciós poema satíric
de Vinicius de Moraes “Dia da criação”, recitat com si fos una lletania.
Un aiguabarreig equilibrat, bell i delicat que
desplega tècnica, bon gust i sensibilitat.
