Adéu, Peter Pan

Teatre | Familiar

informació obra


Intèrprets:
Pere Pàmpols
Direcció:
Pere Pàmpols
Composició musical:
Franki Moreno
Escenografia:
Joan Pena
Autoria:
Adrià Ramon, Eloi Tres, Jordi Farrés
Sinopsi:

La Maria és una nena amb molta imaginació, li encanten els contes, històries i aventures que li explica el seu avi, amb qui passa totes les tardes jugant a Peter Pan.

Una nit, els nens perduts s’enduran la Maria cap al país de Ja mai més… els pirates, la campaneta, els indis i tot l’imaginari que va escriure en James Matthew Barri passaran a formar part de la seva realitat.

Una tendra història que ens parla del vincle actual entre els infants i els seus avis, i com els pares gestionen aquesta relació molts cops convertida en necessitat.


Crítica: Adéu, Peter Pan

03/12/2018

Escenografia i desplegament de titelles i un gir al clàssic

per Jordi Bordes

Festuc Teatre fa una proposta molt complerta. Utilitza un espai que és molt il·lustratiu al principi que va guanyant en suggerència a mesura que es desplega l'escenografia. El que és més concret i habitual per a la canalla es va transformant en altres elements quasi màgics. Hi ha una espectacularitat molt lograda. També passa amb els titelles de tija (se subjecta pel darrera). A més dels protagonistes, no paren de sortir-ne de secundaris. és un excès de generositat que, potser, redueix la capacitat d'imaginar. Perquè tot és tant vistós i ben acabat, (amb uns personatges preciosos i molt artesanals) que no dóna lloc a disfrutar-los.

De totes maneres, el públic hi entra. Coneix el conte i entén la relació especial entre l'avi i la néta, i la petita empipada de la mare. L'avi té un punt excèntric que sedueix la néta i treu de polleguera la mare (potser té una motivació vinculada amb el seu comportament cognitiu,  o és només pel clàssic de mimar la néta?) La narració és divertida, molt  veloç, amb continus canvis d'espai, que sempre aporten un nou desplegament dels mòduls.  Segurament, on hi ha la major tesi de l'obra (que no pes pot avançar per no trencar les sorpreses d'aquest Peter Pan del segle XXI, en l'època que els nens han deixat de creure en les fades) i es dóna un cop al cor emocional, queda massa diluït al final, tapat per una música  d'aventures. Els titelles tenen una ànima (com les fades) que cal deixar-lo respirar, que s'expliqui. Si se l'abassega amb l'aventura i les escenes trepidants perd la subtilesa, la tendresa, la fragilitat amb la que els nens també juguen a la seva habitació, sense necessitat de ser uns constructors consumats. Però, si s'ha de triar entre les adaptacions de clàssics, aquesta és una versió amb algunes puntes que el renoven, certament, i que li donen un aire, i un sotrac emocional final, que cal destacar.